L’Esquerra Independentista avui

Hem incoporat les següents reflexions del Dani Mallén que ens semblen interessants:

"L’evolució de la política catalana durant els darrers anys ha intensificat, més si cap, el debat sobre quines són les fronteres de l’esquerra independentista. Dit d’una manera més clara, el que cada cop es troba més sota sospita és el paper d’Esquerra al moviment, suma d’individus i organitzacions, que treballen per aconseguir que els Països Catalans esdevinguin algun dia un estat just i solidari.

A banda dels típics argumentaris ancorats al passat, dels problemes polítics d’arrel personal, del sectarisme autodestructiu, d’actituds que normalment resten i que poden venir tant de fora de l’arc parlamentari català com des d’una conselleria del Govern de la Generalitat de Catalunya, cal que de manera seriosa i responsable ens qüestionem quin moviment tenim i quin moviment volem.

Els bons anàlisis no deixen de ser útils pel simple fet de ser vells i com a exemple podem citar les idees que ens trasllada Ernest Mandel a la seva síntesi sobre la “teoria leninista de l’organització” traslladades a la qüestió que ens ocupa: els sectaris simplifiquen el subjecte independentista fins aconseguir que els seus, els “independentistes de debò”, representen una clara minoria respecte a la resta de l’espai polític de l’esquerra independentista. El mètode a seguir es fonamenta en la recerca dels independentistes “ideals” que actuen des de la militància o els paràmetres de determinades organitzacions. Si un agent polític, col·lectiu o individual, no es comporta de manera “revolucionària”, queda degradat gairebé al nivell d’espanyolista i en tot cas, pateix la fúria caïnita dels pasdorans de l’independentisme.

Determinades organitzacions d’esquerres han d’aprendre lliçons de col·lectius com Revolta Global, organització de l’esquerra anticapitalista que al seu darrer butlletí valorava, entre d’altres coses i amb un anàlisi extens i coherent, que davant les eleccions municipals calia adoptar una “actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas”, incloent en aquest concepte ICV-EUiA i Esquerra.

La simple reducció de l’independentisme a cercles minoritaris i minoritzants, és lesiva pel moviment i redueix la seva capacitat d’esdevenir un moviment hegemònic. Cal interrogar-se sobre les repercussions de la fragmentació i adoptar una posició coherent que sobrepassi condicionants personals i malentesos històrics, provocats o no.

Igualment, la crítica política i el debat han d’existir i són factors de renovació i millora al si de qualsevol projecte. Es tracta d’una evidència irrefutable malgrat els esforços que alguns hi dediquen sovint des de la prepotència i el relaxament moral de les pròpies conviccions polítiques.

Avui dia, Esquerra és un partit polític que és independentista per que és d’esquerres. Aconseguir una majoria social a favor de que els ciutadans dels Països Catalans puguin decidir de manera democràtica totes les claus del seu futur, és una eina per aconseguir un estat, estructura que a la seva vegada també és una eina, la millor possible, per crear una societat tant justa com sigui possible. És un partit de l’esquerra independentista.

Partint d’aquí, cal que aquest partit, que com tots és una eina i no una finalitat en sí mateixa, sigui, entre d’altres coses, autoexigent i treballi pels seus objectius de forma pragmàtica però decidida. Deixant anar llast si és necessari, reconeixent els errors que objectivament hagi pogut cometre i treballant per no entrar dins les fronteres dels partits convencionals que es plantegen únicament assolir quotes de poder, legitimar institucions que no sempre són legítimes, en la seva forma o en el seu esperit, guanyar conteses electorals mitjançant l’oportunisme polític i la demagògia i participar de la gestió del conflicte social, altrament dit activitat política i pel plaer i els beneficis personals que en determinades circumstàncies obté qui hi participa. "