ERC a la Papillote

Reproduïm una curiositat que hem trobat a la blocosfera ebrenca, a "lo sofregit":

"Un peix o unes verdures quan són cuytes a la "papillote" no canvien de color i, tanmateix, desprenen tot los seus aromes essencials. Per als neòfits us diré que coure a la "Papillote" és embolcallar lo peix i les verdures amb paper d'alumini, d'aquest que contamina tant, i posar-ho al forn fins que l'embolcall s'ínfligue degut als gasos que es desprenen de la cocció lenta dels ingredients. És un sistema no agressiu de cocció de fàcil aplicació i de resultats exquisits, i que recomano. Quan lo plat és cuit, sense tocar l'alumini, cal punxar-lo perquè surtin els gasos i, lògicament, es desinfli l'embolcall platejat. Parlant de desinflar, m'ha cridat l'atenció el paper que ha jugat ERC (no ho puc remeiar) en aquestes darreres eleccions. Obviant los lamentables i patètics espectacles de les direccions dels partits proclamant llurs victòries i estenent somriures forçats de satisfacció, val a dir que los senyor d'ERC haurien d'estar amb llàgrimes als ulls, i no precisament de pelar una ceba, donats los resultats electorals recol·lectats a les gran ciutats. Sense anar més lluny de la nostra denominació d'origen, fixeu-vos quins resultats: Tarragona ha passat de 5.165 vots l'any 2003 a 3.938; a Reus han passat de 4.937 a 2.851 vots, un 42% menys!! ; a Amposta on, fins ara, una ex-consellera aspirava a ser el relleu natural a l'alcaldia, només ha guanyat uns irrisoris 72 sufragis; a la Ràpita, bressol del flamant Delegat del Govern a les nostre erres ebrenques, de 964 a 917, i finalment Tortosa on han passat de 1.312 a 1.084 vots. Clarament l'embolcall es desinfla a les grans ciutats. Ja sé que sortiran los xefs de tres estrelles Michelin emplatant lo nombre de regidors assolits, i decorant amb l'abstenció o la bipolarització. Però fixeu-us en lo següent. L'abstenció és per a tots iguals, ara bé; si no fos així caldria preguntar-se per què la ciutadania no exerceix el dret a vot. Pel que fa las regidors no es pot caure en el parany d'interpretar nombre de regidors com a indicatiu de suport social. De fet, es pot produir el cas de baixar de vots i augmentar de regidors ja que va en funció del resultats de les altres llistes. Que a les grans ciutats els comensals estan més informats i són més crítics és un fet que ningú pot discutir. El fet que ERC es desinfli a les ciutats mitjanes i grans on l'acció política és més visible, indica doncs que la política d'ERC no agrada. A Tarragona, ERC ha canviat de cap de llista, el mateix que a Tortosa i la Ràpita, i a totes tres s'han tret pitjors resultats que les anteriors comicis. El dubte està en si lo canvi d'alcaldables ha estat una bona estratègia. A Reus l'avorriment juntament amb lo seguidisme als socialistes ha passat l'arròs, a Amposta l'eterna aspirant a alcaldessa ha tornat a fracassar. Com podreu catar, és un panorama lamentable, dessaborit, aigualit i indigest. Per una banda, lo canvi de cap de menú a Tarragona i a Tortosa s'ha decidit als fogons de Barcelona i només motivat per l'equilibri de poders latent a ERC. A Reus i a Amposta han tornat a apostar pel mateix cotillon i la veritat és que la gent s'ensuma la perpetuació al poder. Tot plegat: un seguit d'errors propis d'un estudiant de cuyna que al posar-se un davantal perd la paciència que la qüestió gastronòmica requereix. Que l'arròs es passa. Fins aviat."

L’Esquerra Independentista avui

Hem incoporat les següents reflexions del Dani Mallén que ens semblen interessants:

"L’evolució de la política catalana durant els darrers anys ha intensificat, més si cap, el debat sobre quines són les fronteres de l’esquerra independentista. Dit d’una manera més clara, el que cada cop es troba més sota sospita és el paper d’Esquerra al moviment, suma d’individus i organitzacions, que treballen per aconseguir que els Països Catalans esdevinguin algun dia un estat just i solidari.

A banda dels típics argumentaris ancorats al passat, dels problemes polítics d’arrel personal, del sectarisme autodestructiu, d’actituds que normalment resten i que poden venir tant de fora de l’arc parlamentari català com des d’una conselleria del Govern de la Generalitat de Catalunya, cal que de manera seriosa i responsable ens qüestionem quin moviment tenim i quin moviment volem.

Els bons anàlisis no deixen de ser útils pel simple fet de ser vells i com a exemple podem citar les idees que ens trasllada Ernest Mandel a la seva síntesi sobre la “teoria leninista de l’organització” traslladades a la qüestió que ens ocupa: els sectaris simplifiquen el subjecte independentista fins aconseguir que els seus, els “independentistes de debò”, representen una clara minoria respecte a la resta de l’espai polític de l’esquerra independentista. El mètode a seguir es fonamenta en la recerca dels independentistes “ideals” que actuen des de la militància o els paràmetres de determinades organitzacions. Si un agent polític, col·lectiu o individual, no es comporta de manera “revolucionària”, queda degradat gairebé al nivell d’espanyolista i en tot cas, pateix la fúria caïnita dels pasdorans de l’independentisme.

Determinades organitzacions d’esquerres han d’aprendre lliçons de col·lectius com Revolta Global, organització de l’esquerra anticapitalista que al seu darrer butlletí valorava, entre d’altres coses i amb un anàlisi extens i coherent, que davant les eleccions municipals calia adoptar una “actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas”, incloent en aquest concepte ICV-EUiA i Esquerra.

La simple reducció de l’independentisme a cercles minoritaris i minoritzants, és lesiva pel moviment i redueix la seva capacitat d’esdevenir un moviment hegemònic. Cal interrogar-se sobre les repercussions de la fragmentació i adoptar una posició coherent que sobrepassi condicionants personals i malentesos històrics, provocats o no.

Igualment, la crítica política i el debat han d’existir i són factors de renovació i millora al si de qualsevol projecte. Es tracta d’una evidència irrefutable malgrat els esforços que alguns hi dediquen sovint des de la prepotència i el relaxament moral de les pròpies conviccions polítiques.

Avui dia, Esquerra és un partit polític que és independentista per que és d’esquerres. Aconseguir una majoria social a favor de que els ciutadans dels Països Catalans puguin decidir de manera democràtica totes les claus del seu futur, és una eina per aconseguir un estat, estructura que a la seva vegada també és una eina, la millor possible, per crear una societat tant justa com sigui possible. És un partit de l’esquerra independentista.

Partint d’aquí, cal que aquest partit, que com tots és una eina i no una finalitat en sí mateixa, sigui, entre d’altres coses, autoexigent i treballi pels seus objectius de forma pragmàtica però decidida. Deixant anar llast si és necessari, reconeixent els errors que objectivament hagi pogut cometre i treballant per no entrar dins les fronteres dels partits convencionals que es plantegen únicament assolir quotes de poder, legitimar institucions que no sempre són legítimes, en la seva forma o en el seu esperit, guanyar conteses electorals mitjançant l’oportunisme polític i la demagògia i participar de la gestió del conflicte social, altrament dit activitat política i pel plaer i els beneficis personals que en determinades circumstàncies obté qui hi participa. "