divendres, 7 de setembre del 2007

LA INDEPENDÈNCIA

Reproduïm l'article publicat per Miquel de Palol al diari Avui
Han passat uns anys en què parlar d'independència semblava propi de l'antigor tronada del qui no toca de peus a terra, sobretot en els cercles intel·lectuals, de dretes i potser encara més d'esquerres, on l'internacionalisme proletari condemnava qualsevol identitarisme a la condició escorial de la petita burgesia. Per inconcebible, per utòpic, per impossible que semblava un èxit real -en això les coses no han canviat gaire-, l'independentisme (quan aquest cronista era un escolar se'n deia separatisme) semblava feu de llunàtics i d'eixelabrats, i qui fora d'alguns cercles marginals pretenia plantejar seriosament la qüestió era objecte de somriures de commiseració, si no de burla i de menyspreu, i reduït a la insolvència.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.

NACIÓ EN MOVIMENT

Reproduïm l'article que l'Uriel Bertran publica al diari Avui:

És l'hora de mirar endavant, dir prou i reprendre el camí amb confiança. Perquè del país potes enlaire que ha deixat la incompetència, l'espoli fiscal i la dependència n'està emergint una nova força majoritària i desacomplexada que -ja era hora- està conduint el catalanisme cap al sentit comú de totes les nacions que volen progressar: la independència. En poques setmanes han aparegut plataformes sobiranistes, s'han concretat projectes de renovació per a estratègies caduques, hem descobert el Cercle d'Estudis Sobiranistes per aglutinar els millors cervells i donar corpus teòric i jurídic a l'exercici del dret de decidir i ja es parla de desobediències fiscals i d'un possible referèndum el 2014.
Aquests moviments representen un canvi d'actitud després de molts mesos on no s'ha fet res més que posar l'altra galta i complimentar amb parsimònia l'almanac de desgràcies que colpegen el país: condemnats a anunciar trens en via morta, resignats a aeroports de xancleta i bermudes, recomptant els 19.000 milions d'espoli fiscal que al costat es cruspeixen, i l'última, la prohibició a la selecció catalana de jugar a futbol quan vulgui. Tot observat des de la llum tènue de les espelmes o al ritme eixordador d'un generador de l'exèrcit espanyol. Es constata, encara incipient, la revolució tranquil·la del catalanisme, naturalment abocat a adoptar la via independentista després del fracàs de l'autonomisme i el federalisme. Però també es constata mancat de la imprescindible mobilització ciutadana que obligui partits i agents socials a l'acció, la concreció i la realització d'aquest nou catalanisme majoritari. Tenim les motivacions i les plataformes, tenim els intel·lectuals i els moviments polítics renovadors. I unes enquestes que confirmen la urgència: més d'un 60% dels catalans d'avui creuen insuficient l'autonomia i mes d'un 50% ja volen un Estat propi. Però encara ens manca l'impuls definitiu per provocar el canvi: reconèixer-nos, sortir milers al carrer, agrupar somnis, mirar-nos als ulls i dir-nos: tot és possible, fem-ho possible.
El 1980 un Camp Nou ple de gom a gom va proclamar Som una nació, i el catalanisme va tornar a ser el motor del país. El 2006 centenars de milers de persones van caminar proclamant Som una nació i tenim el dret de decidir i el catalanisme ha enviat a galeres l'autonomisme i els Estatuts retallats a Madrid. Ara podem tornar a mobilitzar-nos i exigir solucions a la decadència d'un país abandonat a la seva sort i proclamar ben fort Som una nació i volem un Estat propi per viure millor.
Sortir al carrer de forma massiva aconseguirà posar fi als complexos i als jocs de mans dels polítics il·lusionistes que volen que ens empassem la situació actual com a inevitable i obrirà de bat a bat les portes a una nova orientació del catalanisme en forma de full de ruta cap a la constitució de l'Estat. Un projecte que ha d'incloure també les mesures urgents que el país necessita avui -sense dos mil catorzes que valguin- per sortir del col·lapse: fi de l'espoli fiscal, traspàs dels aeroports i els trens de Rodalies, competències en immigració, immersió lingüística a secundària, llei catalana de referèndums o una nova llei de política lingüística. Les plataformes ciutadanes i molts intel·lectuals ja fa temps que tiren del carro. I ara per què no ens convoquen units a provocar la sacsejada definitiva de totes les consciències? Per què no ens convoquen unides a una gran mobilització popular per dir prou! a la decadència i fer retronar un endavant! al benestar i a la independència, que és més necessària i possible que mai? Qui es podrà negar després a un referèndum que és senzillament democràcia i que ja s'ha portat a terme a Montenegro amb l'aval de la UE i que properament es realitzarà a Escòcia? Qui podrà tancar la porta a un futur de dignitat, de llibertat i de benestar? Ningú ho pot aturar; per això ara es l'hora d'avançar. Horitzó, llibertat.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Esquerra independentista elabora una proposta de Llei Catalana de Referèndums

Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional a la UPF, ha redactat una llei de referèndums, que Esquerra Independentista vol que formi part de la negociació post-electoral el 2010.
La iniciativa forma part del Full de Ruta que Esquerra independentista proposarà al conjunt de la militància a la propera Conferència i Congrés Nacional d’ERC i que també passa per re-negociar l'acord amb el PSC perquè inclogui respostes valentes als reptes que el país te plantejats (nou model de finançament adequat a les necessitats reals, aeroport internacional, immersió lingüística a secundària) i un nou model de partit que permeti construir les complicitats i les bases nacionals, socials i econòmiques necessàries per dur-ho a terme.
La clau de volta de la proposta consisteix en advertir que és el mateix procediment sobiranista el que crea la majoria social. Quan plantegem un camí clar i realista vers la independència, creixerà exponencialment el suport ciutadà que ens ha de permetre guanyar un referèndum d’independència. Això ha estat el que s’ha demostrat en tots els casos de pobles que han accedit a la condició d’Estat durant les darreres dècades o que estan en trànsit de fer-ho: a l’inici del procés es calculava que només hi havia entre un 15 i un 20 per cent d’independentistes però, amb un procés seriós, pautat i activat, s’assoleixen majories del 55 i el 60 per cent dels vots emesos en el referèndum decisiu (així va passar a Lituània, Letònia, Estònia, Eslovènia i, darrerament, a Montenegro). Més recentment, tenim el cas d’Escòcia, on el SNP s’ha presentat amb un programa que inclou el compromís de convocar un referèndum d’independència obté la majoria dels escons del Parlament.
Aquesta proposta de llei té un antecedent immediat en la resolució del Parlament de Catalunya 98/III, de 12 de desembre de 1989, en la qual es proclama la «no renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació» i que el Parlament «podrà adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric». La llei catalana de referèndums és, en conseqüència, la «regulació» i l’assumpció del «dret nacional» a decidir el nostre futur en llibertat.

Sense un full de ruta seriós i concret no hi haurà referèndum

Esquerra independentista vol agrair el seu suport i donar la benvinguda al president d'Esquerra i vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, a la proposta de referèndum pel 2014 que Esquerra independentista ja ha fet públic en nombroses presentacions i publicat el passat 30 de juny al diari EL PUNT.
Les proclames sobiranistes sempre són benvingudes però requereixen rigor i seriositat. No és el cas quan es participa d'un govern que li manca ambició política per fer front als problemes de la Catalunya d'avui (apagades elèctriques, espoli fiscal, peatges, dèficits socials...), tampoc és el cas quan es proposa tenir ministres a Madrid o quan s'afirma que el no a l'estatut va ser un error.
Esquerra independentista demana a Carod que concreti les seves paraules en fets tangibles i pautats. Perquè aquest tipus de declaracions sense cap mena de concreció només poden ser una fugida endavant, un salt al buit, que resten credibilitat a l'independentisme democràtic i de govern. Per tant ens reiterem en la necessitat de millorar l'Acord d'Entesa perquè l'independentisme guanyi força i la credibilitat necessària per poder fer realitat aquest objectiu el 2014.
Esquerra independentista reitera que per aconseguir una majoria sobiranista el 2014 es requereix d'un Full de Ruta i d'una estratègia clara que marqui els passos concrets a realitzar i que la direcció d'ERC, a dia d'avui, no te.
A Esquerra independentista estem convençuts que està a les mans de tots i totes les militants d'Esquerra Republicana dotar-nos d'una estratègia clara, concreta, seriosa i sostinguda en el temps que ens erigeixi com el pal de paller de l'independentisme modern i democràtic. Perquè així sigui posarà en consideració del conjunt del partit una proposta concreta en la propera conferència nacional de la tardor.
Per últim volem manifestar el nostre malestar després de la dimissió forçada d'un membre de l'executiva nacional, l'Uriel Bertran, per proposar el mateix. Per aquest motiu demanem a Carod-Rovira una aclariment en aquest sentit.
Esquerra independentistaPaïsos Catalans, 28 d'agost de 2007