Reproduïm un escrit del company Lluís Martín Santos
(Dedicat a J.R.)
Benvolgut senyor,
El motiu de la present és acusar-me. No ho he pogut fer abans per desconeixement. Espero de la vostra benigna bondat, i de les institucions pertinents, la indulgència i el perdó que, ja avanço, demano des d’aquest mateix moment.
Aquest escrit és el reconeixement públic de la meua culpa, després d’haver vist i llegit fins a la sacietat com alguns mitjans de comunicació ens feien saber que hi havia infracció en aquesta pràctica que, ara, endevino reprovable i, evidentment, delictiva.
Ja sé que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment per tant que ningú interpreti esta comunicació publica més enllà de l’alleujament necessari d’aquell que, un cop descobert que ha estat practicant comportaments punibles i reprovables no pot fer res més que confessar i -previ reconeixement, i constricció sincera, de la falta comesa- demanar comprensió per la debilitat que, en aquest món exempt d’hipocresia i guiat col·lectivament per la mes marcial rectitud extrema, ha estat cometent – inconscientment, insisteixo.
És difícil, amb quaranta anys acceptar que bona part de la teua vida te l’has passat delinquint. És terrible, aterradorament terrible, adonar-te de que els valors que, a través d’anys de formació constant i d’alliçonaments dels teus familiars i mestres, has anat incorporant al teu tarannà, que consideraves llibertari, eren una equivocació, una terrible mentida que embolcallava la teua realitat ocultant que aquella creença que t’havien inculcat en la igualtat de les persones i d’oportunitats, la llibertat, el debat ideològic sobre el que fer avançar les societats transformant-les sempre a millor, etc..., era un subterfugi atroç sota el qual s’amaga el crim del delinqüent en que m’he convertit.
És difícil, extremadament difícil, poder comprendre com t’has pogut convertir en un nauseabund criminal en el breu espai de temps transcorregut des de que has tancat les teues parpelles recordant encara les paraules acabades de llegir d’Étienne de la Boétie a La servitud voluntària (“només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin , algunes vegades, un tirà que no té altre poder que el que ells mateixos li donen...”) fins que, havent-te llevat i dutxat, has intentat eixugar d’aigua els plecs generosament abundants de les teues carns mòrbidament obeses.
És espantós enfrontar-te ara amb el teu jo espillenc i aguantar l’esfereïdora mirada que delata la teua criminalitat, la nafra purulenta d’aquest atemptat que vull confessar per tal d’encarar els meus dies cap a la felicitat final amb la tranquilitat d’ànim i consciència que aquest alleujament, sens dubte em depara.
Recordo, encara tremolós, la sotragada i l’ensurt corprenedor en sentir la notícia a Catalunya Ràdio que em confirmava la meua castigable situació. Recordo que el primer que vaig pensar era en com tornaria a mirar a la cara als meus sers estimats, com podria intentar trametre dignitat i rectitud moral a Júlia i a Paula, com podria mantenir la mirada sorneguera i burleta del veïnat del barri, com defugiria els comentaris esfereïdors del companys i les companyes de feina, com podria mantenir la meua militància social i política immaculada, sense molestar les diverses sensibilitats que sens dubte hauran sobre aquest tema en el partit dialogant i democràtic al que pertanyo.
He de confessar, vull confessar, és necessari que confessi perquè, com deia aquell, només la veritat ens farà lliures.
Però anem al gra, perquè me n’adono que aquest exordi dilatori no aclareix la veritable situació de l’angunia corprenedora que em corroeix.
Pouant a la meua memòria, crec recordar, amb ois inenarrables encara, que la primera vegada que vaig ser-ne còmplice, que no executor, del delicte va ser al voltant del anys vuitanta: Passejant pel camp vaig veure uns papers –crec recordar que eren fulles de l’Hola- que, abandonats a la inclemència de la intempèrie, s’anaven consumint cremats per l’acció –sempre havia considerat que benèfica, tot i que ara sé que, en aquell moment, ell també era còmplice- del sol. L’abandonament dels papers en aquell indret, ja de per sí reprovable –ara ho sé- es veia agreujada pel fet que, a jutjar per les restes marronenques de matèria orgànica que s’hi endevinaven i pel vol golut i lluent de mosques verdes i per la fetidesa nauseabunda que hi havia a l’entorn, algú –sens dubte immoral- s’hi havia netejat amb ells després d’haver evacuat al bell mig del bosc. En aquella època –en la qual encara quedaven en les nostres venes i artèries engrunes tòxiques del NODO-, encara no sabíem de l’existència dels fabulosos procediments forenses que gràcies a Gil Grissom, Horatio Caine i Mack Taylor, i els seus respectius equips del diferents CSI, ara ja coneixem. Li puc ben assegurar que d’haver-ho sabut –i d’haver tingut, llavors la consciència que tinc ara sobre la delictivitat dels fets en qüestió- hagués estat fàcil –per a un equip forense preparat, és clar– endevinar, a través de les restes fisiològiques, o del contingut dels petitíssims estomacs de la Lucilia Caesar (mosca verda, vull dir), o, fins i tot, de l’anàlisi d’algun dels més de cents d’ous –són prolífiques- que solen dipositar, l’autor dels fets del que, per l’omissió de la meua denúncia , ara em confesso còmplice.
La segona de les vegades que recordo haver estat partícip de fets execrables va ser, no recordo l’any, fent la matança del tossino amb la meua família a Salamanca. Com podia jo sospitar que algú de Salamanca podia incórrer en un acte d’irreverència manifesta? Va ser quan vaig encendre la foguera, amb uns papers –en aquest cas eren de l’ABC, crec recordar-, on moments després, amb el foc ja engrescat, vam socarrar la pell dura, peluda i rosada del porc. Recordo com, al poc de veure’s cremar les imatges dels fulls que ara endevino clarament informatius –tot i que llavors considerava, li he de dir honestament, espanyolistes i sectaris-, la mansuetud dels aires, a la vora del Tormes, s’omplia del tuf de la pell socarrimada del porc.
A la vista dels meus dietaris personals, em confesso, tanmateix, autor en 250 ocasions, de vilipendiar i atemptar contra la vostra insigne persona. Són les vegades que guardo constància d’haver comés escarni contra la vostra persona –o familiars pròxims a vós de igual i ínclita importància- en tirar a les escombraries revistes, o diaris, en els que hi figuraveu. D’aquests, reconeixo –perquè vull confessar-ho tot- que, en 25 ocasions, que en sigui sabedor, he escarnit, dibuixant bigotis o altres afegitons similars –mai de connotació sexual, no sóc cap depravat-, a les vostres gràcils filles; 32 vegades al vostre hereu i, potser, entre 11 i 15 al vostre gendre, el que no té dificultats per a caminar.
En aquesta confessió que arriba al seu final, he d’incloure les vegades en que vós, o representants vostres, ens heu obsequiat amb la vostra il.lustre visita a la nostra ciutat per portar prosperitat i riquesa i modernitat a la nostra ensopida vida servil, i jo no he assistit a rendir-vos gratitud reverencial. Sobretot l’ultima, en que, sent com era representant municipal, endevino en la meua absència dosis més elevades de culpabilitat que en les primeres en que era simplement un serf vostre tot i que llavors –equivocadament, ho sé- jo pensava que era un ciutadà lliure d’un país lliure i amb llibertat de pensament.
Per últim, també vull confessar que l’altre dia quan vaig veure per la televisió que algú cremava la vostra imatge i la de la vostra bella senyora, no vaig ni immutar-me. Després de molt pensar en aquesta incomprensible mostra d’immoralitat i d’insensibilitat per la meua part, només puc imputar-la a dos fets, cap dels dos eximent de la culpa criminal, evidentment. El primer, pel desconeixement manifest, ja expressat línies amunt, de la condició delictiva del fet en si, ja que sempre havia considerat que era molt més preocupant –i, conseqüentment, més perseguibles, o eradicables, per part de les autoritats competents-, els maltractament a dones i nens, l’abús de poder, la corrupció, els assassinats amb violència, la fam, la pobresa, l’incompliment dels drets humans, l’atemptar contra la igualtat de les persones, el no ser transparent amb el fons públics, negar el dret d’autodeterminació del pobles, practicar l’espoli fiscal, el genocidi cultural, les mentides per justificar la invasió d’un poble o per participar en una guerra, etc. Vostè ja m’entén, des de la seua preclara intel.ligència.
El segon –i això no és una apreciació pròpia, sinó que ho testifiquen diversos estudis de pensadors eminents-, pel fet que amb el continu bombardeig d’imatges salvatges, feréstegues i ullprenedores per la televisió, i el diversos noticiaris informatius, les nostres retines s’han acabat insensibilitzat i, tot i la reprobabilitat ètica i moral del que veiem, no ens afecta. L’exemple més citat d’aquesta situació preocupant va ser el visionat que vam tenir en directe de la guerra d’Irak.
Crec que no em deixo res en aquest acte de confessió voluntària i penediment públic. En tot cas, si m’he deixat cap cosa que vostè cregui que és susceptible de delicte envers vostè, o la institució a la que representa, en mostra de servitud inqüestionable estic disposat a acceptar els càrrecs que em vulgui imputar.
Aquest són els fets que m’acusen, i aquests són els fets que confesso davant la vostra magnànima persona besant-vos les mans i mostrant-vos la meua més profunda genuflexió física i mental a vós, que heu estat triat per la gràcia de Deu i que ,com deia Dante, amb majestat, moveu el sol i les estrelles.
Sempre, míserament, vostre.
Lluís Martín Santos.
Serf.
Benvolgut senyor,
El motiu de la present és acusar-me. No ho he pogut fer abans per desconeixement. Espero de la vostra benigna bondat, i de les institucions pertinents, la indulgència i el perdó que, ja avanço, demano des d’aquest mateix moment.
Aquest escrit és el reconeixement públic de la meua culpa, després d’haver vist i llegit fins a la sacietat com alguns mitjans de comunicació ens feien saber que hi havia infracció en aquesta pràctica que, ara, endevino reprovable i, evidentment, delictiva.
Ja sé que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment per tant que ningú interpreti esta comunicació publica més enllà de l’alleujament necessari d’aquell que, un cop descobert que ha estat practicant comportaments punibles i reprovables no pot fer res més que confessar i -previ reconeixement, i constricció sincera, de la falta comesa- demanar comprensió per la debilitat que, en aquest món exempt d’hipocresia i guiat col·lectivament per la mes marcial rectitud extrema, ha estat cometent – inconscientment, insisteixo.
És difícil, amb quaranta anys acceptar que bona part de la teua vida te l’has passat delinquint. És terrible, aterradorament terrible, adonar-te de que els valors que, a través d’anys de formació constant i d’alliçonaments dels teus familiars i mestres, has anat incorporant al teu tarannà, que consideraves llibertari, eren una equivocació, una terrible mentida que embolcallava la teua realitat ocultant que aquella creença que t’havien inculcat en la igualtat de les persones i d’oportunitats, la llibertat, el debat ideològic sobre el que fer avançar les societats transformant-les sempre a millor, etc..., era un subterfugi atroç sota el qual s’amaga el crim del delinqüent en que m’he convertit.
És difícil, extremadament difícil, poder comprendre com t’has pogut convertir en un nauseabund criminal en el breu espai de temps transcorregut des de que has tancat les teues parpelles recordant encara les paraules acabades de llegir d’Étienne de la Boétie a La servitud voluntària (“només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin , algunes vegades, un tirà que no té altre poder que el que ells mateixos li donen...”) fins que, havent-te llevat i dutxat, has intentat eixugar d’aigua els plecs generosament abundants de les teues carns mòrbidament obeses.
És espantós enfrontar-te ara amb el teu jo espillenc i aguantar l’esfereïdora mirada que delata la teua criminalitat, la nafra purulenta d’aquest atemptat que vull confessar per tal d’encarar els meus dies cap a la felicitat final amb la tranquilitat d’ànim i consciència que aquest alleujament, sens dubte em depara.
Recordo, encara tremolós, la sotragada i l’ensurt corprenedor en sentir la notícia a Catalunya Ràdio que em confirmava la meua castigable situació. Recordo que el primer que vaig pensar era en com tornaria a mirar a la cara als meus sers estimats, com podria intentar trametre dignitat i rectitud moral a Júlia i a Paula, com podria mantenir la mirada sorneguera i burleta del veïnat del barri, com defugiria els comentaris esfereïdors del companys i les companyes de feina, com podria mantenir la meua militància social i política immaculada, sense molestar les diverses sensibilitats que sens dubte hauran sobre aquest tema en el partit dialogant i democràtic al que pertanyo.
He de confessar, vull confessar, és necessari que confessi perquè, com deia aquell, només la veritat ens farà lliures.
Però anem al gra, perquè me n’adono que aquest exordi dilatori no aclareix la veritable situació de l’angunia corprenedora que em corroeix.
Pouant a la meua memòria, crec recordar, amb ois inenarrables encara, que la primera vegada que vaig ser-ne còmplice, que no executor, del delicte va ser al voltant del anys vuitanta: Passejant pel camp vaig veure uns papers –crec recordar que eren fulles de l’Hola- que, abandonats a la inclemència de la intempèrie, s’anaven consumint cremats per l’acció –sempre havia considerat que benèfica, tot i que ara sé que, en aquell moment, ell també era còmplice- del sol. L’abandonament dels papers en aquell indret, ja de per sí reprovable –ara ho sé- es veia agreujada pel fet que, a jutjar per les restes marronenques de matèria orgànica que s’hi endevinaven i pel vol golut i lluent de mosques verdes i per la fetidesa nauseabunda que hi havia a l’entorn, algú –sens dubte immoral- s’hi havia netejat amb ells després d’haver evacuat al bell mig del bosc. En aquella època –en la qual encara quedaven en les nostres venes i artèries engrunes tòxiques del NODO-, encara no sabíem de l’existència dels fabulosos procediments forenses que gràcies a Gil Grissom, Horatio Caine i Mack Taylor, i els seus respectius equips del diferents CSI, ara ja coneixem. Li puc ben assegurar que d’haver-ho sabut –i d’haver tingut, llavors la consciència que tinc ara sobre la delictivitat dels fets en qüestió- hagués estat fàcil –per a un equip forense preparat, és clar– endevinar, a través de les restes fisiològiques, o del contingut dels petitíssims estomacs de la Lucilia Caesar (mosca verda, vull dir), o, fins i tot, de l’anàlisi d’algun dels més de cents d’ous –són prolífiques- que solen dipositar, l’autor dels fets del que, per l’omissió de la meua denúncia , ara em confesso còmplice.
La segona de les vegades que recordo haver estat partícip de fets execrables va ser, no recordo l’any, fent la matança del tossino amb la meua família a Salamanca. Com podia jo sospitar que algú de Salamanca podia incórrer en un acte d’irreverència manifesta? Va ser quan vaig encendre la foguera, amb uns papers –en aquest cas eren de l’ABC, crec recordar-, on moments després, amb el foc ja engrescat, vam socarrar la pell dura, peluda i rosada del porc. Recordo com, al poc de veure’s cremar les imatges dels fulls que ara endevino clarament informatius –tot i que llavors considerava, li he de dir honestament, espanyolistes i sectaris-, la mansuetud dels aires, a la vora del Tormes, s’omplia del tuf de la pell socarrimada del porc.
A la vista dels meus dietaris personals, em confesso, tanmateix, autor en 250 ocasions, de vilipendiar i atemptar contra la vostra insigne persona. Són les vegades que guardo constància d’haver comés escarni contra la vostra persona –o familiars pròxims a vós de igual i ínclita importància- en tirar a les escombraries revistes, o diaris, en els que hi figuraveu. D’aquests, reconeixo –perquè vull confessar-ho tot- que, en 25 ocasions, que en sigui sabedor, he escarnit, dibuixant bigotis o altres afegitons similars –mai de connotació sexual, no sóc cap depravat-, a les vostres gràcils filles; 32 vegades al vostre hereu i, potser, entre 11 i 15 al vostre gendre, el que no té dificultats per a caminar.
En aquesta confessió que arriba al seu final, he d’incloure les vegades en que vós, o representants vostres, ens heu obsequiat amb la vostra il.lustre visita a la nostra ciutat per portar prosperitat i riquesa i modernitat a la nostra ensopida vida servil, i jo no he assistit a rendir-vos gratitud reverencial. Sobretot l’ultima, en que, sent com era representant municipal, endevino en la meua absència dosis més elevades de culpabilitat que en les primeres en que era simplement un serf vostre tot i que llavors –equivocadament, ho sé- jo pensava que era un ciutadà lliure d’un país lliure i amb llibertat de pensament.
Per últim, també vull confessar que l’altre dia quan vaig veure per la televisió que algú cremava la vostra imatge i la de la vostra bella senyora, no vaig ni immutar-me. Després de molt pensar en aquesta incomprensible mostra d’immoralitat i d’insensibilitat per la meua part, només puc imputar-la a dos fets, cap dels dos eximent de la culpa criminal, evidentment. El primer, pel desconeixement manifest, ja expressat línies amunt, de la condició delictiva del fet en si, ja que sempre havia considerat que era molt més preocupant –i, conseqüentment, més perseguibles, o eradicables, per part de les autoritats competents-, els maltractament a dones i nens, l’abús de poder, la corrupció, els assassinats amb violència, la fam, la pobresa, l’incompliment dels drets humans, l’atemptar contra la igualtat de les persones, el no ser transparent amb el fons públics, negar el dret d’autodeterminació del pobles, practicar l’espoli fiscal, el genocidi cultural, les mentides per justificar la invasió d’un poble o per participar en una guerra, etc. Vostè ja m’entén, des de la seua preclara intel.ligència.
El segon –i això no és una apreciació pròpia, sinó que ho testifiquen diversos estudis de pensadors eminents-, pel fet que amb el continu bombardeig d’imatges salvatges, feréstegues i ullprenedores per la televisió, i el diversos noticiaris informatius, les nostres retines s’han acabat insensibilitzat i, tot i la reprobabilitat ètica i moral del que veiem, no ens afecta. L’exemple més citat d’aquesta situació preocupant va ser el visionat que vam tenir en directe de la guerra d’Irak.
Crec que no em deixo res en aquest acte de confessió voluntària i penediment públic. En tot cas, si m’he deixat cap cosa que vostè cregui que és susceptible de delicte envers vostè, o la institució a la que representa, en mostra de servitud inqüestionable estic disposat a acceptar els càrrecs que em vulgui imputar.
Aquest són els fets que m’acusen, i aquests són els fets que confesso davant la vostra magnànima persona besant-vos les mans i mostrant-vos la meua més profunda genuflexió física i mental a vós, que heu estat triat per la gràcia de Deu i que ,com deia Dante, amb majestat, moveu el sol i les estrelles.
Sempre, míserament, vostre.
Lluís Martín Santos.
Serf.
