Crida Nacional a ERC

Reproduïm un escrit del JaumeRényer sobre la CRida Nacional a ERC.

Ahir es va presentar públicament la Crida Nacional a ERC (http://www.cridanacional.cat) encapçalada per Hèctor López Bofill i Diego Arcos.

Aquesta iniciativa busca promoure l'afiliació de nous militants a l'Esquerra. De fet el mateix president del partit en el seu discurs de clausura de la Conferència Nacional, celebrada el propppassat 20 d'octubre, va demanar un esforç per arribar en pocs anys a la xifra de trenta mil afiliats. Malgrat això, la realitat és que la direcció actual del partit ha reaccionat amb fredor a l'anunci fet per López Bofill que ja fa mesos que espera el vist i plau a la seva sol·licitud d'afiliació. Aquesta situació planteja dues qüestions: una de caire jurídic, (tothom té dret a afiliar-se al partit que vulgui i només cal que compleixi els tràmits formals per materialitzar la seva voluntat). No hi ha un criteri de selecció ideològica o d'oportunitat previ a l'admissió. La llibertat d'associació és un dret constitucional ( a l'Estat espanyol i arreu on hi hagi un règim democràtic). Els directius d'un partit no en són els seus guardians. Una altra cosa és que un militant contravingui manifestament l'actuació del partit, o els deures que lliurement assumeix, llavors se'l pot expedientar i separar de la formació.

La segona qüestió que plantejen els promotors de la Crida nacional a ERC és de caire polític. Ells mateixos han declarat que volen repetir el gest de Carod-Rovira quan vint anys enrere va encapçalar la primera crida a entrar a Esquerra. Aquell manifest el van seguir molts independentistes radicals provinents de formacions extraparlamentaries. ERC necessita una renovació estratègica i de direcció que es materialitzarà previsiblement en el proper congrés. El partit necessita acumular noves forces, nous militants, sobretot joves, i oferir una vida de partit oberta, atractiva i dialogant, com correspon a un partit plural i de tradició democràtica com Esquerra. No cal que els nous militants siguin fans incondicionals dels actuals dirigents ni veure en el seu pas complots o segones intencions. I si hi són, mentre siguin legítimes, cal respectar-les. La continuïtat en els càrrecs de direcció ha d'anar lligada a la capacitat de convicció per obtenir el suport dels militants no a la prepotència pròpia dels partits de "capitans", que es basa en la professionalització mal entesa, i la cultura de l'obdediència al poder establert com ens recordava fa pocs dies Heribert Barrera. Si deixem que arribin a predominar aquests valors al si d'Esquerra serà impossible transmetre un missatge d'alliberament a la societat. Allò que es proposa a la comunitat s'ha de complir previament a l'interior del partit. En altre cas no hi ha credibilitat i els partits esdevenen carcasses buides d'espèrit al servei de la perpetuació de l'ordre establert. Per evitar-ho cal engegar una campanya sostinguda de captació de nous militants, comarca per comarca, promoguda des de la direcció del partit. Personalment he retrobat en els darrers mesos bastants ex-militants que es tornarien a engrescar si se'ls demanés tornar a militar si realment hi ha voluntat d'engegar un procés d'autodeterminació amb l'horitzó del 2014.

Que torni la il·lusió

Reproduïm el següent article del company Uriel Bertran, un bon antídot per a combatre la por infrundada.

Llegeixo amb sorpresa tornant d'un acte polític a Mallorca, diumenge a l'AVUI, que la direcció d'Esquerra qualifica les propostes d'Esquerra Independentista per millorar l'Acord d'Entesa i per condicionar la formació del proper govern a una llei de referèndums i al concert econòmic de barroeres, d'il·lusionisme i pròpies de menors d'edat. Déu-n'hi-do. La direcció d'ERC torna a caure en l'error d'utilitzar adjectius desqualificadors en lloc de l'argument i la raó per justificar l'injustificable; la manca d'ambició del govern i l'il·lusionisme de debò dels que ens convoquen a la Biennal de Venècia o, sense definir cap procés i mentre Montilla celebrava el Día de la Hispanidad a Madrid amb el permís d'ERC, al referèndum d'independència l'11 de setembre de 2014. Dies abans, Ibarretxe convocava un referèndum de veres, amb un pla definit i amb tota la solemnitat, a través del Parlament i com a president del govern basc. Qui són els il·lusionistes que fan propostes barroeres pròpies de menors d'edat? Ens ho aclareix Sànchez Piñol: "El paisatge que els homes veuen, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaguen, ulls endins".
Dissabte se celebra la conferència nacional d'ERC i tota la militància tindrà l'oportunitat de votar les propostes d'Esquerra Independentista per iniciar, amb seriositat, el full de ruta cap a la independència. El primer pas ha de ser la millora de l'Acord de Govern. Un acord programàtic que va néixer esquifit -sense exigir el traspàs de l'aeroport, dels trens regionals, de les competències en immigració, acabar amb l'espoli fiscal o una nova llei de política lingüística- perquè es va negociar sense força i sense que es preguntés a la militància. Els dirigents que van tancar aquest acord titllen ara de poc seriós exigir-ne la millora i promouen el discurs de la por difonent que, si votem per la millora, haurem de marxar del poder i l'entregarem a la sociovergència. No és cert i demostra els complexos que arrosseguem. Els suposats "seriosos" del PSC canvien a mitja legislatura alcaldes i pactes sempre que ho necessiten. Ara ho necessita Esquerra i Catalunya i, si ho votem a la conferència, el PSC no tindrà altre remei que assumir les millores que plantegem perquè ja les va acceptar en l'Acord del Tinell i en l'Estatut aprovat pel Parlament. I el govern resistirà perquè José Montilla no desitja una sociovergència que l'obligaria a cedir la presidència de la Generalitat. Per contra, si ara renunciem, perdrem credibilitat davant dels nostres electors i seguirem perdent suport social. Recuperada la credibilitat programàtica, caldrà impulsar el procés per fer possible el referèndum.
És evident que encara no existeix una majoria independentista, però és viable construir-la perquè partim d'un 33% de catalans que hi votarien que sí i un 58% que estan a favor que es convoqui el referèndum. La història ens ensenya que només iniciant el procés sobiranista acabarem de conformar la majoria i per això cal condicionar el govern de l'any 2010 a la llei de referèndums, que detalli el mètode per exercir el dret de decidir, i al concert econòmic, que permeti que els impostos dels catalans es quedin a Catalunya. Dues propostes: sobirania democràtica i sobirania econòmica que gaudeixen d'un ampli consens social i que ens permetran convocar el referèndum el 2014. Dissabte, a la Conferència Nacional d'ERC, hem de decidir si continuem amb l'il·lusionisme que amara la classe política des de la Transició o aconseguim que torni, de nou, la il·lusió.

Uriel Bertran, diputat al Parlament per ERC

Acte públic a Barcelona de la campanya HORITZÓ LLIBERTAT 2008-2014

El proper dimecres 17 d'octubre a les vuit del vespre a les Cotxeres Borrell de Barcelona (C/ Viladomat, 2-8), Esquerra independentista organitza l'acte central a Barcelona de presentació de les esmenes i propostes per a la Conferència Nacional d' Esquerra Republicana i per exposar el projecte Horitzó Llibertat 2008-2014.
En l'acte intervindran Pilar Dellunde, professora de lògica de la UAB i portaveu d'Esquerra independentista, Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional de la UPF, Francesc Sánchez, economista i portaveu d'Esquerra independentista i Uriel Bertran, economista i diputat d'Esquerra al Parlament de Catalunya
Els eixos principals de la proposta Horitzó Llibertat 2008-2014 són millorar l'Acord d'Entesa del 2008 per impulsar un govern amb ambició social i nacional que recuperi la credibilitat necessària per poder sumar complicitats, aprovar una Llei de Referèndum i un nou finançament adequat a les necessitats reals del país per formar govern el 2010 i construir una ERC majoritària, netament republicana i radicalment democràtica, capaç de recuperar la credibilitat i el rigor necessari per bastir una majoria social cap a l'exercici del dret a decidir lliurement constituir-nos estat membre de la Unió Europea.
Per arribar a les Cotxeres Borrell, C/ Viladomat, 2-8 (Viladomat amb Paral·lel) agafeu la Línia 3 del Metro, parada Poble Sec, o la Línia 2, parada Sant Antoni.

M’ACUSO

Reproduïm un escrit del company Lluís Martín Santos

(Dedicat a J.R.)

Benvolgut senyor,
El motiu de la present és acusar-me. No ho he pogut fer abans per desconeixement. Espero de la vostra benigna bondat, i de les institucions pertinents, la indulgència i el perdó que, ja avanço, demano des d’aquest mateix moment.

Aquest escrit és el reconeixement públic de la meua culpa, després d’haver vist i llegit fins a la sacietat com alguns mitjans de comunicació ens feien saber que hi havia infracció en aquesta pràctica que, ara, endevino reprovable i, evidentment, delictiva.

Ja sé que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment per tant que ningú interpreti esta comunicació publica més enllà de l’alleujament necessari d’aquell que, un cop descobert que ha estat practicant comportaments punibles i reprovables no pot fer res més que confessar i -previ reconeixement, i constricció sincera, de la falta comesa- demanar comprensió per la debilitat que, en aquest món exempt d’hipocresia i guiat col·lectivament per la mes marcial rectitud extrema, ha estat cometent – inconscientment, insisteixo.

És difícil, amb quaranta anys acceptar que bona part de la teua vida te l’has passat delinquint. És terrible, aterradorament terrible, adonar-te de que els valors que, a través d’anys de formació constant i d’alliçonaments dels teus familiars i mestres, has anat incorporant al teu tarannà, que consideraves llibertari, eren una equivocació, una terrible mentida que embolcallava la teua realitat ocultant que aquella creença que t’havien inculcat en la igualtat de les persones i d’oportunitats, la llibertat, el debat ideològic sobre el que fer avançar les societats transformant-les sempre a millor, etc..., era un subterfugi atroç sota el qual s’amaga el crim del delinqüent en que m’he convertit.

És difícil, extremadament difícil, poder comprendre com t’has pogut convertir en un nauseabund criminal en el breu espai de temps transcorregut des de que has tancat les teues parpelles recordant encara les paraules acabades de llegir d’Étienne de la Boétie a La servitud voluntària (“només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin , algunes vegades, un tirà que no té altre poder que el que ells mateixos li donen...”) fins que, havent-te llevat i dutxat, has intentat eixugar d’aigua els plecs generosament abundants de les teues carns mòrbidament obeses.

És espantós enfrontar-te ara amb el teu jo espillenc i aguantar l’esfereïdora mirada que delata la teua criminalitat, la nafra purulenta d’aquest atemptat que vull confessar per tal d’encarar els meus dies cap a la felicitat final amb la tranquilitat d’ànim i consciència que aquest alleujament, sens dubte em depara.

Recordo, encara tremolós, la sotragada i l’ensurt corprenedor en sentir la notícia a Catalunya Ràdio que em confirmava la meua castigable situació. Recordo que el primer que vaig pensar era en com tornaria a mirar a la cara als meus sers estimats, com podria intentar trametre dignitat i rectitud moral a Júlia i a Paula, com podria mantenir la mirada sorneguera i burleta del veïnat del barri, com defugiria els comentaris esfereïdors del companys i les companyes de feina, com podria mantenir la meua militància social i política immaculada, sense molestar les diverses sensibilitats que sens dubte hauran sobre aquest tema en el partit dialogant i democràtic al que pertanyo.

He de confessar, vull confessar, és necessari que confessi perquè, com deia aquell, només la veritat ens farà lliures.

Però anem al gra, perquè me n’adono que aquest exordi dilatori no aclareix la veritable situació de l’angunia corprenedora que em corroeix.

Pouant a la meua memòria, crec recordar, amb ois inenarrables encara, que la primera vegada que vaig ser-ne còmplice, que no executor, del delicte va ser al voltant del anys vuitanta: Passejant pel camp vaig veure uns papers –crec recordar que eren fulles de l’Hola- que, abandonats a la inclemència de la intempèrie, s’anaven consumint cremats per l’acció –sempre havia considerat que benèfica, tot i que ara sé que, en aquell moment, ell també era còmplice- del sol. L’abandonament dels papers en aquell indret, ja de per sí reprovable –ara ho sé- es veia agreujada pel fet que, a jutjar per les restes marronenques de matèria orgànica que s’hi endevinaven i pel vol golut i lluent de mosques verdes i per la fetidesa nauseabunda que hi havia a l’entorn, algú –sens dubte immoral- s’hi havia netejat amb ells després d’haver evacuat al bell mig del bosc. En aquella època –en la qual encara quedaven en les nostres venes i artèries engrunes tòxiques del NODO-, encara no sabíem de l’existència dels fabulosos procediments forenses que gràcies a Gil Grissom, Horatio Caine i Mack Taylor, i els seus respectius equips del diferents CSI, ara ja coneixem. Li puc ben assegurar que d’haver-ho sabut –i d’haver tingut, llavors la consciència que tinc ara sobre la delictivitat dels fets en qüestió- hagués estat fàcil –per a un equip forense preparat, és clar– endevinar, a través de les restes fisiològiques, o del contingut dels petitíssims estomacs de la Lucilia Caesar (mosca verda, vull dir), o, fins i tot, de l’anàlisi d’algun dels més de cents d’ous –són prolífiques- que solen dipositar, l’autor dels fets del que, per l’omissió de la meua denúncia , ara em confesso còmplice.

La segona de les vegades que recordo haver estat partícip de fets execrables va ser, no recordo l’any, fent la matança del tossino amb la meua família a Salamanca. Com podia jo sospitar que algú de Salamanca podia incórrer en un acte d’irreverència manifesta? Va ser quan vaig encendre la foguera, amb uns papers –en aquest cas eren de l’ABC, crec recordar-, on moments després, amb el foc ja engrescat, vam socarrar la pell dura, peluda i rosada del porc. Recordo com, al poc de veure’s cremar les imatges dels fulls que ara endevino clarament informatius –tot i que llavors considerava, li he de dir honestament, espanyolistes i sectaris-, la mansuetud dels aires, a la vora del Tormes, s’omplia del tuf de la pell socarrimada del porc.

A la vista dels meus dietaris personals, em confesso, tanmateix, autor en 250 ocasions, de vilipendiar i atemptar contra la vostra insigne persona. Són les vegades que guardo constància d’haver comés escarni contra la vostra persona –o familiars pròxims a vós de igual i ínclita importància- en tirar a les escombraries revistes, o diaris, en els que hi figuraveu. D’aquests, reconeixo –perquè vull confessar-ho tot- que, en 25 ocasions, que en sigui sabedor, he escarnit, dibuixant bigotis o altres afegitons similars –mai de connotació sexual, no sóc cap depravat-, a les vostres gràcils filles; 32 vegades al vostre hereu i, potser, entre 11 i 15 al vostre gendre, el que no té dificultats per a caminar.

En aquesta confessió que arriba al seu final, he d’incloure les vegades en que vós, o representants vostres, ens heu obsequiat amb la vostra il.lustre visita a la nostra ciutat per portar prosperitat i riquesa i modernitat a la nostra ensopida vida servil, i jo no he assistit a rendir-vos gratitud reverencial. Sobretot l’ultima, en que, sent com era representant municipal, endevino en la meua absència dosis més elevades de culpabilitat que en les primeres en que era simplement un serf vostre tot i que llavors –equivocadament, ho sé- jo pensava que era un ciutadà lliure d’un país lliure i amb llibertat de pensament.

Per últim, també vull confessar que l’altre dia quan vaig veure per la televisió que algú cremava la vostra imatge i la de la vostra bella senyora, no vaig ni immutar-me. Després de molt pensar en aquesta incomprensible mostra d’immoralitat i d’insensibilitat per la meua part, només puc imputar-la a dos fets, cap dels dos eximent de la culpa criminal, evidentment. El primer, pel desconeixement manifest, ja expressat línies amunt, de la condició delictiva del fet en si, ja que sempre havia considerat que era molt més preocupant –i, conseqüentment, més perseguibles, o eradicables, per part de les autoritats competents-, els maltractament a dones i nens, l’abús de poder, la corrupció, els assassinats amb violència, la fam, la pobresa, l’incompliment dels drets humans, l’atemptar contra la igualtat de les persones, el no ser transparent amb el fons públics, negar el dret d’autodeterminació del pobles, practicar l’espoli fiscal, el genocidi cultural, les mentides per justificar la invasió d’un poble o per participar en una guerra, etc. Vostè ja m’entén, des de la seua preclara intel.ligència.
El segon –i això no és una apreciació pròpia, sinó que ho testifiquen diversos estudis de pensadors eminents-, pel fet que amb el continu bombardeig d’imatges salvatges, feréstegues i ullprenedores per la televisió, i el diversos noticiaris informatius, les nostres retines s’han acabat insensibilitzat i, tot i la reprobabilitat ètica i moral del que veiem, no ens afecta. L’exemple més citat d’aquesta situació preocupant va ser el visionat que vam tenir en directe de la guerra d’Irak.

Crec que no em deixo res en aquest acte de confessió voluntària i penediment públic. En tot cas, si m’he deixat cap cosa que vostè cregui que és susceptible de delicte envers vostè, o la institució a la que representa, en mostra de servitud inqüestionable estic disposat a acceptar els càrrecs que em vulgui imputar.

Aquest són els fets que m’acusen, i aquests són els fets que confesso davant la vostra magnànima persona besant-vos les mans i mostrant-vos la meua més profunda genuflexió física i mental a vós, que heu estat triat per la gràcia de Deu i que ,com deia Dante, amb majestat, moveu el sol i les estrelles.

Sempre, míserament, vostre.


Lluís Martín Santos.
Serf.

Presentades les esmenes d'Esquerra independentista a la Conferència Nacional d'ERC

Esquerra independentista presenta una bateria d' esmenes a la ponència de la Conferència Nacional d' Esquerra Republicana que es realitzarà el proper 20 d'octubre a Barcelona. Les esmenes, a disposició del conjunt de la militància perquè siguin presentades, debatudes i aprovades en les assemblees locals, aposten per recuperar el programa polític d’ambició social i nacional per formar part d’un govern millorant l'Acord d'Entesa, marcar un Full de Ruta seriós i pautat cap a l'exercici del dret de decidir, l'articulació d'una ERC majoritària netament republicana i radicalment democràtica i la visualització de l'objectiu final amb la definició de la República Catalana que proposem -federal, social, laica i democràtica-.
Com apunta l'esmena a les conclusions "L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és el de definir l’estratègia d’Esquerra per tal de superar l’actual desconcert davant el fracàs del procés de reforma estatutària i la crisi de les infraestructures i l’estat del benestar.
El primer tripartit, nascut de l’Acord del Tinell, es plantejava una transformació en profunditat després de 24 anys de govern conservador, amb el nou Estatut d’Autonomia com a pedra angular. El Projecte de nou Estatut, d’obtenir un nou encaix de Catalunya dins una Espanya amb vocació federal i de disposar dels recursos suficients per resoldre els reptes del país va resultar un rotund fracàs, i va fer caure el primer Govern d’esquerres a Catalunya des de la Generalitat republicana. El nou model de finançament, que havia de determinar un sistema equiparable al del concert econòmic quedà en un pacte transitori sobre infraestructures, que ja veurem si es compleix, i les noves competències es van veure retallades en el seu contingut, dotació pressupostària i blindatge.
El resultat del procés estatutari és un país cansat i desconcertat i la evidència que Espanya és un mal negoci. Però un país que no sap on va no anirà mai a enlloc; un país que només remou les pròpies ferides, i no sap engegar un projecte seriós i il·lusionador per avançar col·lectivament, només li queda el destí de la pròpia desaparició. Un país que solament es reserva la voluntat de gestionar petiteses, sense recursos i en base a la dependència política d’un altre país, camina inexorablement cap a l’abisme.
Davant aquesta situació, definim un horitzó d’ambició nacional i canvi social, seriós i pautat, capaç de generar la il·lusió imprescindible i les complicitats necessàries per fer-lo realitat. Actualitzem les nostres maneres d’arribar a la gent i de fer política. Apliquem una acció política transformadora cap a l’Estat català del benestar, sabent aprofitar les noves oportunitats que tenim a l’abast. Articulem un partit estructurat i en xarxa i dotant-lo d’instruments d’actuació que esdevinguin nodes de comunicació i ponts de contacte social. Apostem per la radicalitat democràtica, la transparència i la coherència en tot allò que es diu i es fa. Transformem el resistencialisme nacional i cultural en projecte polític obert, inclusiu i de transformació social i actuem amb fermesa en la defensa dels nostres plantejaments ideològics i la honestedat en el compliment de les nostres responsabilitats als governs.
Si no som capaços de donar-li la volta a la situació, simplement res podrà ser possible. El procés dibuixat per encarar els propers anys i esdevenir majoritaris es fonamenta en tres propostes clau:
a) Millorar l'Acord d'Entesa el 2008 per a tornar a posar a l’agenda política aquelles reivindicacions que tradicionalment ERC ha defensat (concert econòmic, supressió dels peatges...) per impulsar un govern amb ambició social i nacional que recuperi la credibilitat necessària per poder sumar complicitats.
b) L’aprovació d’una Llei de Referèndums per part del Parlament de Catalunya i el concert econòmic, com a pas previ a l’exercici del dret de decidir la independència, i com a condició per formar govern el 2010.
c) Construir una Esquerra majoritària, amb un nou model de partit netament republicà i radicalment demòcrata, capaç de recuperar la credibilitat i el rigor necessari per bastir una majoria social cap a l'exercici del dret a decidir.
Accions, totes elles, per ser dutes a terme en un futur immediat i que, alhora, garanteixen que no s’aturi el procés cap a la plena llibertat nacional, situant la independència en la centralitat del debat polític català i en l’imaginari col·lectiu. Per arribar a la independència cal fer passos precisos en aquesta direcció, i no deixar aquesta eventualitat en mans de l’atzar ni en proclames buides de contingut. La independència de Catalunya, la constitució d’un Estat català socialment just i nacionalment pròsper, amb el que puguem superar l’actual situació d’estancament i desencís i amb el qual puguem construir el millor futur possible per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya necessita d’una Esquerra forta, autèntic pal de paller de l’independentisme democràtic, i d’un Full de Ruta clar, rigorós i pautat per fer realitat l’anhel d’una pàtria lliure, justa, culta, moderna i plena."
Podeu consultar el conjunt de les esmenes aquí.

Tret de sortida de la campanya HORITZÓ LLIBERTAT 2008-2014

Aquest dissabte 8 de setembre al Pati Llimona de Barcelona Esquerra independentista ha presentat la campanya Horitzó Llibertat 2008-2014. Uriel Bertran, diputat d'ERC al parlament de Catalunya, Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional de la UPF, Francesc Sánchez, president d'ERC l'Eixample i Núria Arnau, cap de llista d'Esquerra a les darreres municipals a Sant Adrià del Besòs han exposat els eixos i el calendari de la proposta de Full de Ruta d'Esquerra independentista per un canvi de rumb a Esquerra Republicana cap a l'exercici del dret a decidir. Retrobar la il·lusió i engegar un procés d’independència en base a un full de ruta clar i estructurat són l'aposta d'Esquerra independentista per a aconseguir-ho.
Els eixos principals de la proposta són millorar l'Acord d'Entesa del 2008 per impulsar un govern amb ambició social i nacional que recuperi la credibilitat necessària per poder sumar complicitats, aprovar una Llei de Referèndum i un nou finançament adequat a les necessitats reals del país per formar govern el 2010 i construir una ERC majoritària, netament republicana i radicalment democràtica, capaç de recuperar la credibilitat i el rigor necessari per bastir una majoria social cap a l'exercici del dret a decidir lliurement constituir-nos estat membre de la Unió Europea.
Esquerra independentista ha editat 5.000 díptics amb les propostes i el calendari de la campanya que repartirà entre la militància d'Esquerra Republicana durant les trobades informatives que s'allargaran fins al Congrés Nacional d'ERC. Horitzó Llibertat 2008-2014 és l'aportació d'Esquerra independentista al debat de la Conferència Nacional del proper 20 d'octubre i el Congrés Nacional d'Esquerra Republicana que es realitzarà l'estiu del 2008 per un canvi de rumb a ERC.
Calendari de la proposta Horitzó Llibertat 2008-2014
2007
Presentació i debat de la proposta Horitzó Llibertat 2008-2014 a les Seccions Locals i a la Conferència Nacional d’ERC.
2008
Congrés Nacional d’ERC· Debat de la proposta Horitzó Llibertat 2008-2014 amb les contribucions de tota la militància
Millora de l’Acord d’Entesa per impulsar un govern ambiciós i guanyar espais reals de sobirania · Donar compliment als compromisos de la campanya «Esquerra t’escolta» amb la Catalunya social: multiplicar per deu l’atenció domiciliària, la gratuïtat dels llibres de text, la reducció a la meitat de les llistes d’espera i les 25.000 ajudes per a joves del 25% del cost del lloguer del pis.
· Aprovació d’un nou model de finançament que posi fi a l’espoli fiscal de l’Estat espanyol, que obligui a publicar les balances fiscals i que permeti a la Generalitat recaptar i legislar sobre tots els impostos que paguen els catalans.
· Elaboració i desenvolupament d’un Pla Integral urgent de millora dels serveis públics implicant els agents i les institucions responsables (tal com s’ha fet amb l’acord estratègic per a la millora de la competitivitat de l’economia catalana).
· Aprovació d’una nova llei de política lingüística que completi la immersió lingüística a secundària, que comprometi les persones immigrades en l’aprenentatge del català, i que promogui l’ús del català a l’etiquetatge, al cinema, a la justícia, als mitjans de comunicació i en tots els àmbits on està discriminat. Aquesta llei s’ha de redactar amb la participació d’agents públics i privats.
· Aprovació d’un pla per a la supressió dels peatges i per al traspàs dels aeroports catalans i dels trens regionals amb el calendari i la dotació pressupostària corresponent.
· Desenvolupament sostenible amb el posicionament contrari als projectes coneguts com a MAT i Quart Cinturó, i a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre.
2010
Eleccions al Parlament de Catalunya: condicionar la formació del proper govern de la Generalitat a l’aprovació de la llei catalana de referèndums i del concert econòmic.· Amb la concreció d’un calendari de govern per aprovar la llei catalana de referèndums i el Pla pel Concert Econòmic (amb totes les accions i mobilitzacions que calgui promoure, inclòs el referèndum sobre el concert).
2010-2014
Construcció de les bases nacionals, socials, econòmiques i democràtiques per poder guanyar el futur referèndum d’independència, entre les moltes iniciatives que plantejarem volem remarcar:
· Convocatòria d’un Fòrum Nacional pel dret de decidir, que comprometi tot el catalanisme, per abordar l’exercici del dret de decidir.
· Definir i explicar abastament el projecte d’Estat català que volem constituir, especificant les millores i els guanys objectius que cada grup social aconseguirà amb la independència.
· Més enllà dels Països Catalans, cal internacionalitzar el projecte d’Estat català a la UEUE, la ONU i al món.
· Concreció del Marc Català de Relacions Laborals i de Protecció Social de manera que exigeixi el traspàs de les pensions i de les prestacions (per millorar-les segons el major cost de la vida i l’increment de l’IPC català respecte Espanya) i el traspàs de les competències en immigració sobre permís de treball i residència; i impulsi el marc català de negociació col·lectiva per millorar, també, els salaris.
· Reducció dels impostos i impuls a les petites i mitjanes empreses per afavorir la seva competitivitat i internacionalització, i reduir el pes del mercat espanyol en els seus comptes de resultats.
· Contribuir a l’enfortiment dels diferents agents que han de donar suport al procés sobiranista: grup nacional de comunicació (Internet, premsa, ràdio, televisió), sindicalisme nacional, empresaris per a la sobirania, plataformes cíviques sobiranistes, entitats juvenils (sempre d’acord amb les JERC), entitats de voluntariat i cooperació, associacions de consumidors i d’usuaris, entitats d’impuls a la llengua i la cultura, associacions veïnals i de barri...
2011
Eleccions a les Corts valencianes, al Parlament balear i municipals· Ampliar la presència d’ERC als municipis i a les institucions dels Països Catalans i convocar una assemblea de regidors i de càrrecs electes de tota la nació, per abordar la construcció nacional en clau de Països Catalans.
2014
Eleccions al Parlament de Catalunya: compromís d’ERC de convocar en la legislatura 2014-2018 un referèndum d’independència si és escollida una majoria parlamentària disposada a exercir el dret de decidir.

LA INDEPENDÈNCIA

Reproduïm l'article publicat per Miquel de Palol al diari Avui

Han passat uns anys en què parlar d'independència semblava propi de l'antigor tronada del qui no toca de peus a terra, sobretot en els cercles intel·lectuals, de dretes i potser encara més d'esquerres, on l'internacionalisme proletari condemnava qualsevol identitarisme a la condició escorial de la petita burgesia. Per inconcebible, per utòpic, per impossible que semblava un èxit real -en això les coses no han canviat gaire-, l'independentisme (quan aquest cronista era un escolar se'n deia separatisme) semblava feu de llunàtics i d'eixelabrats, i qui fora d'alguns cercles marginals pretenia plantejar seriosament la qüestió era objecte de somriures de commiseració, si no de burla i de menyspreu, i reduït a la insolvència.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.

NACIÓ EN MOVIMENT

Reproduïm l'article que l'Uriel Bertran publica al diari Avui:

És l'hora de mirar endavant, dir prou i reprendre el camí amb confiança. Perquè del país potes enlaire que ha deixat la incompetència, l'espoli fiscal i la dependència n'està emergint una nova força majoritària i desacomplexada que -ja era hora- està conduint el catalanisme cap al sentit comú de totes les nacions que volen progressar: la independència. En poques setmanes han aparegut plataformes sobiranistes, s'han concretat projectes de renovació per a estratègies caduques, hem descobert el Cercle d'Estudis Sobiranistes per aglutinar els millors cervells i donar corpus teòric i jurídic a l'exercici del dret de decidir i ja es parla de desobediències fiscals i d'un possible referèndum el 2014.
Aquests moviments representen un canvi d'actitud després de molts mesos on no s'ha fet res més que posar l'altra galta i complimentar amb parsimònia l'almanac de desgràcies que colpegen el país: condemnats a anunciar trens en via morta, resignats a aeroports de xancleta i bermudes, recomptant els 19.000 milions d'espoli fiscal que al costat es cruspeixen, i l'última, la prohibició a la selecció catalana de jugar a futbol quan vulgui. Tot observat des de la llum tènue de les espelmes o al ritme eixordador d'un generador de l'exèrcit espanyol. Es constata, encara incipient, la revolució tranquil·la del catalanisme, naturalment abocat a adoptar la via independentista després del fracàs de l'autonomisme i el federalisme. Però també es constata mancat de la imprescindible mobilització ciutadana que obligui partits i agents socials a l'acció, la concreció i la realització d'aquest nou catalanisme majoritari. Tenim les motivacions i les plataformes, tenim els intel·lectuals i els moviments polítics renovadors. I unes enquestes que confirmen la urgència: més d'un 60% dels catalans d'avui creuen insuficient l'autonomia i mes d'un 50% ja volen un Estat propi. Però encara ens manca l'impuls definitiu per provocar el canvi: reconèixer-nos, sortir milers al carrer, agrupar somnis, mirar-nos als ulls i dir-nos: tot és possible, fem-ho possible.
El 1980 un Camp Nou ple de gom a gom va proclamar Som una nació, i el catalanisme va tornar a ser el motor del país. El 2006 centenars de milers de persones van caminar proclamant Som una nació i tenim el dret de decidir i el catalanisme ha enviat a galeres l'autonomisme i els Estatuts retallats a Madrid. Ara podem tornar a mobilitzar-nos i exigir solucions a la decadència d'un país abandonat a la seva sort i proclamar ben fort Som una nació i volem un Estat propi per viure millor.
Sortir al carrer de forma massiva aconseguirà posar fi als complexos i als jocs de mans dels polítics il·lusionistes que volen que ens empassem la situació actual com a inevitable i obrirà de bat a bat les portes a una nova orientació del catalanisme en forma de full de ruta cap a la constitució de l'Estat. Un projecte que ha d'incloure també les mesures urgents que el país necessita avui -sense dos mil catorzes que valguin- per sortir del col·lapse: fi de l'espoli fiscal, traspàs dels aeroports i els trens de Rodalies, competències en immigració, immersió lingüística a secundària, llei catalana de referèndums o una nova llei de política lingüística. Les plataformes ciutadanes i molts intel·lectuals ja fa temps que tiren del carro. I ara per què no ens convoquen units a provocar la sacsejada definitiva de totes les consciències? Per què no ens convoquen unides a una gran mobilització popular per dir prou! a la decadència i fer retronar un endavant! al benestar i a la independència, que és més necessària i possible que mai? Qui es podrà negar després a un referèndum que és senzillament democràcia i que ja s'ha portat a terme a Montenegro amb l'aval de la UE i que properament es realitzarà a Escòcia? Qui podrà tancar la porta a un futur de dignitat, de llibertat i de benestar? Ningú ho pot aturar; per això ara es l'hora d'avançar. Horitzó, llibertat.

Esquerra independentista elabora una proposta de Llei Catalana de Referèndums

Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional a la UPF, ha redactat una llei de referèndums, que Esquerra Independentista vol que formi part de la negociació post-electoral el 2010.
La iniciativa forma part del Full de Ruta que Esquerra independentista proposarà al conjunt de la militància a la propera Conferència i Congrés Nacional d’ERC i que també passa per re-negociar l'acord amb el PSC perquè inclogui respostes valentes als reptes que el país te plantejats (nou model de finançament adequat a les necessitats reals, aeroport internacional, immersió lingüística a secundària) i un nou model de partit que permeti construir les complicitats i les bases nacionals, socials i econòmiques necessàries per dur-ho a terme.
La clau de volta de la proposta consisteix en advertir que és el mateix procediment sobiranista el que crea la majoria social. Quan plantegem un camí clar i realista vers la independència, creixerà exponencialment el suport ciutadà que ens ha de permetre guanyar un referèndum d’independència. Això ha estat el que s’ha demostrat en tots els casos de pobles que han accedit a la condició d’Estat durant les darreres dècades o que estan en trànsit de fer-ho: a l’inici del procés es calculava que només hi havia entre un 15 i un 20 per cent d’independentistes però, amb un procés seriós, pautat i activat, s’assoleixen majories del 55 i el 60 per cent dels vots emesos en el referèndum decisiu (així va passar a Lituània, Letònia, Estònia, Eslovènia i, darrerament, a Montenegro). Més recentment, tenim el cas d’Escòcia, on el SNP s’ha presentat amb un programa que inclou el compromís de convocar un referèndum d’independència obté la majoria dels escons del Parlament.
Aquesta proposta de llei té un antecedent immediat en la resolució del Parlament de Catalunya 98/III, de 12 de desembre de 1989, en la qual es proclama la «no renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació» i que el Parlament «podrà adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric». La llei catalana de referèndums és, en conseqüència, la «regulació» i l’assumpció del «dret nacional» a decidir el nostre futur en llibertat.

Sense un full de ruta seriós i concret no hi haurà referèndum

Esquerra independentista vol agrair el seu suport i donar la benvinguda al president d'Esquerra i vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, a la proposta de referèndum pel 2014 que Esquerra independentista ja ha fet públic en nombroses presentacions i publicat el passat 30 de juny al diari EL PUNT.
Les proclames sobiranistes sempre són benvingudes però requereixen rigor i seriositat. No és el cas quan es participa d'un govern que li manca ambició política per fer front als problemes de la Catalunya d'avui (apagades elèctriques, espoli fiscal, peatges, dèficits socials...), tampoc és el cas quan es proposa tenir ministres a Madrid o quan s'afirma que el no a l'estatut va ser un error.
Esquerra independentista demana a Carod que concreti les seves paraules en fets tangibles i pautats. Perquè aquest tipus de declaracions sense cap mena de concreció només poden ser una fugida endavant, un salt al buit, que resten credibilitat a l'independentisme democràtic i de govern. Per tant ens reiterem en la necessitat de millorar l'Acord d'Entesa perquè l'independentisme guanyi força i la credibilitat necessària per poder fer realitat aquest objectiu el 2014.
Esquerra independentista reitera que per aconseguir una majoria sobiranista el 2014 es requereix d'un Full de Ruta i d'una estratègia clara que marqui els passos concrets a realitzar i que la direcció d'ERC, a dia d'avui, no te.
A Esquerra independentista estem convençuts que està a les mans de tots i totes les militants d'Esquerra Republicana dotar-nos d'una estratègia clara, concreta, seriosa i sostinguda en el temps que ens erigeixi com el pal de paller de l'independentisme modern i democràtic. Perquè així sigui posarà en consideració del conjunt del partit una proposta concreta en la propera conferència nacional de la tardor.
Per últim volem manifestar el nostre malestar després de la dimissió forçada d'un membre de l'executiva nacional, l'Uriel Bertran, per proposar el mateix. Per aquest motiu demanem a Carod-Rovira una aclariment en aquest sentit.
Esquerra independentistaPaïsos Catalans, 28 d'agost de 2007

HA MORT LLUÍS MARIA XIRINACS

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 1932. Va ser ordenat capellà amb 22 anys i als 34 va rebutjar els diners que l'Estat donava als sacerdots i va denunciar les relacions Església-Estat amb una vaga de fam. Als anys 60 i 70 en va fer cinc més. La seva actitud va fer que el Règim l'empresonés en dues ocasions (1972 i 1974-1975) i que fos candidat al Premi Nobel de la Pau del 1975. Xirinacs fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i va romandre durant un any i nou mesos davant de la presó Model fins que es va aprovar la Llei d'Amnistia. El 1977 es va presentar com a independent a les eleccions generals i va aconseguir ser senador per la circumscripció de Barcelona, amb més de mig milió de vots. Va continuar a la política amb el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), i després aquesta organització es va autodissoldre. El 1980, Xirinacs va abandonar la política activa i es va dedicar a estudiar un nou model econòmic i polític en el si del Centre d'Estudis Joan Bardina, juntament amb l'Agustí Chalaux. Posteriorment, va participar en altres organismes d'innovació social, com la Fundació Tercera Via i l'Escola Randa. Cap al 1990 va deixar de ser capellà. La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques «La traició dels líders», publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la transició. Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de licenciatura, on va obtindre matrícula d'honor en totes les assignatures. Des de l'1 de gener del 2000 va demanar a la plaça de Sant Jaume de la ciutat de Barcelona la independència dels Països Catalans.

(Text basat en el perfil publicat a la revista «Nova Ciutat Vella», de febrer del 2000)

Lluís Maria Xirinacs ha mort , però ens ha deixat una última llicó magistral:

L'escrit d'en Xirinacs:

"En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Valoracions d'Esquerra independentista sobre el darrer Consell Nacional cel·lebrat el passt dissabte 7 de juliol a Tarragona.

EL NO A L'ESTATUT
En resposta a les declaracions de Carod-Rovira en que qualificava d'"error" el vot negatiu d'Esquerra a l'Estatut i en responsabilitzava a Joan Carretero, Uriel Bertran i les JERC, Esquerra independentista va presentar una proposta de resolució al Consell Nacional. Amb la signatura de 40 consellers nacionals (un 15% del total dels seu membres. Presents o no a Tarragona), demanava ratificar-nos en el NO a l'Estatut i exigia que això no fos objecte de qüestionament públic. Davant l'evidència que la resolució seria aprovada, la direcció del partit va decidir presentar-ne una altra en què es ratificava en el NO a l'Estatut però s'obviava exigir que no fos objecte de qüestionament públic.
La resolució de la direcció va ser aprovada per àmplia majoria (137 a favor, 2 en contra i 16 en blanc) i Esquerra independentista hi va donar suport. No així, la nostra resolució que va ser durament desqualificada per la direcció del partit en boca de Xavier Vendrell, que la va qualificar de "voler fer sang", va ser rebutjada (27 vots a favor, 98 en contra, 19 en blanc i 11 consellers/eres nacionals no la van votar tot i que sí ho van fer en la primera). És fals que es volgués fer sang. I en tot cas la nostra resolució només pretenia evitar que en el futur es torni a qüestionar públicament el No d'Esquerra a l'Estatut. Però de cap manera es volia donar l'oportunitat a que alguna cosa que no vingués de la direcció pogués ser aprovada.
La resolució presentada feia exactament així:
"El Consell Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya es ratifica en la seva decisió de promoure el "NO" al Referèndum realitzat sobre el Projecte de nou Estatut de Catalunya, i considera que en cap cas ha estat una decisió errònia objecte de qüestionament públic".

>>CONGRÈS EXTRAORDINARI
La proposta d'avançament del congrés va ser rebutjada pel Consell Nacional. Igualment, la direcció va reaccionar i va presentar una proposta pròpia per contrarestar la de Reagrupament. Només es va poder votar la resolució de la direcció que demanava "respectar els terminis previstos" (93 vots a favor, 11 en contra i 9 en blanc). La resolució presentada per Rut Carandell en nom de Reagrupament va decaure i no va arribar a ser votada. Tot i així, fins a 49 consellers/eres nacionals no van exercir el seu dret a vot, tot i ser-hi presents, que sumats als 11 favorables a l'avançament del congrés i els 9 en blanc (fins a 69 consellers/eres de 162 presents no van seguir la consigna de la direcció tot i les votacions a mà alçada) són un símptoma clar del malestar del propi consell.
Ara que ja es definitiu que el Congrés Nacional es realitzarà, en qualsevol cas, després de les eleccions espanyoles, des d'Esquerra independentista ens marquem el repte d'escoltar i parlar amb la militància i fer-li arribar les nostres propostes per un canvi de rumb a Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè necessitem que del proper congrés en surti un partit fort. Segur de les seves possibilitats i amb les idees clares. Tots hi tenim molt a dir i fer.

>>ELECCIÓ DE JOAN RIDAO COM A CAP DE LLISTA A LES ELECCIONS ESPANYOLES
Des d'Esquerra independentista volem felicitar molt sincerament a Joan Ridao per la seva elecció com a cap de llista d'Esquerra a les espanyoles. Volem manifestar-li tot el nostre suport i ens posem a la seva disposició, i a la del partit, per aconseguir els millors resultats possibles per a Esquerra Republicana de Catalunya.

Països Catalans, 9 de juliol de 2007
Esquerra independentista

INTERVENCIÓ D’URIEL BERTRAN AL CONSELL NACIONAL D’ERC DEL 7 DE JULIOL DE 2007

Reproduïm les paraules pronunciades pel company Uriel Bertran al Consell Nacional del passat dissabte en les que aporta la seva anàlisi. Val la pena llegir-les i extreure'n les nostres pròpies conclusions.


Uns resultats decepcionants

Diumenge 27 de maig, cap als volts de les 10 de la nit, tots vam poder veure, per televisió, amb gran tristor, com Esquerra Republicana de Catalunya perdia desenes de milers de vots respecte les eleccions municipals de fa 4 anys.
El resultat va ser dolent en termes absoluts, es van perdre fins a 80.000 vots. 80.000 persones emprenien altres camins i s'afegien a les 140.000 que ja ho havien fet a les últimes eleccions al Parlament de novembre passat . Des de les últimes eleccions catalanes de 2003, on Esquerra va arribar a convèncer 540.000 persones, més de 200.000 han abandonat el vaixell, han dit "prou" i han deixat de votar el nostre partit. Tot i que les causes venen de lluny tot s'ha precipitat i esbandit en només 6 mesos de sagnia electoral.
Un anàlisi més acurat ens permet detectar una dada rellevant: En les eleccions municipals de maig 2003, ara fa 4 anys, Esquerra va aconseguir 414.000 vots, exactament els mateixos que a les eleccions catalanes de 2006, 414.000 vots.
Les eleccions municipals marquen en bona mesura la tendència electoral del partit i en aquestes últimes municipals hem aconseguit només 334.000 vots al Principat, presentant quasi 200 llistes municipals més. Poden ser aquests 334.000 vots, els que determinin els resultats de les properes eleccions catalanes? si res no canvia, pot ser.
La principal llei de Murphi, d'Arthur Bloch, ens adverteix amb sarcasme que "Si una cosa pot anar malament anirà malament". Defugim el derrotisme, però fem-ho amb realisme; si res no canvia la sentència es pot complir. Els que tenen una mica de memòria recordaran el nombre absolut de vots que vam aconseguir a les eleccions de l'any 1995, ara fa 12 anys: 305.000 vots i 13 diputats. Som ben a prop dels resultats de fa 12 anys! Si volem ser un partit gran no podem perdre ni un vot més.
Cal que ens adonem companyes i companys de la profunditat del problema que tenim al davant. Correm el risc de veure dilapidat en pocs anys el treball polític de més d'una dècada, quan des del 1996 molts dels que avui som aquí, vam propulsar un canvi que va portar aquest partit a moments vibrants amb els resultats esclatants dels anys 2003 i 2004. Si no encertem el rumb i tornem a connectar amb el nostre electorat, podem malmetre molts anys d'enorme esforç militant.
Malgrat tantes evidències, el discurs oficial de la direcció la mateixa nit electoral va ser decepcionant. Ningú va parlar de la crua realitat, de la pèrdua de quasi 40.000 vots a Barcelona, de la desaparició política a l'Hospitalet, Sant Celoni o Cerdanyola, i de la davallada quasi unànime en vots i regidors a les principals ciutats metropolitanes i a totes les capitals de les futures vegueries.
Dies després Jordi Portabella reconeixia que Esquerra no estava fent allò pel qual la gent l'ha votada. Però encara no s'ha reconegut, ALERTA! que una estratègia de pluja fina i de despolitització del català amb la que havíem de créixer indefectiblement a l'àrea metropolitana, ha comportat precisament tot el contrari; la major davallada s'ha concentrat a l'àrea metropolitana.
Els fets ocorreguts els dies després de les eleccions, que evidenciaven una contradicció evident entre l'entelèquia que descrivia la direcció del partit i el món real que tothom veia, foren el catalitzador per a l'aparició del manifest Esquerra independentista, que com se sap va comportar la demanda perquè jo abandonés la direcció. Per cert, un fet sense precedents que es contradiu amb la crida que fa la direcció d'ERC que s'han de canalitzar els debats dins els òrgans interns del partit. Si ha de ser així, perquè envien fora de la direcció un debat en positiu per redreçar el rumb del partit? Més aviat sembla que les crides a la unitat només són a la "seva" unitat, no a la unitat plural i diversa del partit.

La paradoxa:El sobiranisme català creix mentre Esquerra recula.

La mateixa direcció d'Esquerra diu sovint que el catalanisme s'està desplaçant cap al sobiranisme. És a dir, reconeixen que cada vegada hi ha més sobiranistes. El que no s'adonen és que aquesta mateixa afirmació encara magnifica més el problema de connexió amb l'electorat que té Esquerra. Com pot ser que creixi el sobiranisme i Esquerra perdi 200.000 vots, des dels 540.000 de les catalanes de 2003 als 334.000 de les municipals passades?
Paradoxalment i mentre el projecte d'Esquerra té un fort constipat a l'espera d'algun remei casolà, tot plegat ens fa pensar que, cara al futur, hi ha motius per a l'optimisme perquè el sobiranisme a Catalunya i a d'altres nacions sense Estat emergeix robust
Avui, és cert, no hi ha alternativa al sobiranisme. Davant un autonomisme decadent amb set recursos d'inconstitucionalitat al damunt i la fi del miratge federalisme a causa de la impossible reforma de la Constitució espanyola, avui la independència és possible.
Hi ajuda la globalització, que esclareix que només un Estat proper a la seva gent pot solucionar els problemes de la quotidianitat, la millora dels serveis públics o impulsar l'economia per ser present en el mercat global i competir-hi amb èxit. El procés de mundialització no permet equívocs; sense un Estat català d'igualtat d'oportunitats, que permeti posi fi a les dependències i espolis fiscals de Madrid, cada vegada més catalans veuran com es redueix el ventall de probabilitats de fer realitat el projecte de vida pel que lluiten o somnien.
La caiguda del mur de Berlín i la fi de la guerra freda, han desfermat l'era del mercat global i d'un major respecte a les decisions democràtiques dels pobles. Això ha comportat que es multipliquin els processos d'emancipació nacional. L'Estat propi és la via d'accés directe a aquest mercat global i a una democràcia de proximitat, i així ho han determinat Lituània, Estònia, Letònia, Eslovènia, Croàcia, la República Txeca, Eslovàquia, Montenegro i tants d'altres, que exemplifiquen com la llibertat connectada al mercat mundial ha comportat uns índexs espectaculars de creixement econòmic i prosperitat.
Avui un 58% de catalans diu que l'autonomia és insuficient, i un 50% volen Estat (propi o federat). La majoria social per la independència és possible si ens ho proposem de debò. Però per construir el camí cap a la llibertat hem de ser un partit amb una estratègia i unes persones que es creguin aquest projecte íntimament, realment, de cor, persones que estiguin disposades a donar-ho tot. Nosaltres estem preparats.

D'on ve el mal d'Esquerra? Perquè Esquerra no està aprofitant aquesta onada expansiva dels moviments d'alliberament nacional arreu del mon?

Si als Països Catalans el mal ve d'Almansa, el mal d'Esquerra comença el 21 de gener de 2006 després de la traïció Mas-Zapatero. Un dia després, el 22 de gener, el mateix ministre Rubalcava deixava clar que ara era l'hora "d'incorporar el PP al consens" sobre l'Estatut. Se'ns estava avisant a crits que començava la dinàmica del "cepiilado" que va descriure Alfonso Guerra.
Davant de tantes evidències que no s'aconseguiria cap mena d'avanç, la direcció mostra una feblesa extrema i no s'atreveix a prendre una determinació i començar a denunciar amb contundència l'engany de l'Estatut. Això ens hagués permès guanyar posicions en la batalla mediàtica que en aquell moment es desferma. La parsimònia desesperant, pels de dins i pels de fora, amb la que vam desfullar la margarida de la nostra posició sobre l'Estatut ens va fer quedar en molt mala posició davant de molta gent, que van començar a pensar que preferíem la comoditat del govern a la denúncia d'un molt mal acord per Catalunya.
Però, sortosament, encara vam tenir una oportunitat d'or per decidir un mes després del pacte Mas-ZP, quan centenars de milers de persones el van rebutjar massivament el 18 de febrer. Allà vam notar l'alè de tot un poble. Allà vam notar l'escalf de tot el sobiranisme en moviment. Allà hi havia una potència definitiva que vibrava a les nostres esquenes darrera la pancarta d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Però el 19 de febrer en lloc de plantar-nos amb un no digne, un no que ningú s'hagués atrevit a qüestionar i menys a foragitar del govern, ens vam tornar a equivocar. Ribotejats i bandejats, vam continuar desfullant la pel·lícula, ara ja tragicòmica, de la margarida i Zapatero. I això ens va abocar a la deriva i a pèrdua del sentit del seny. Després, el pànic a una expulsió del govern va fer la resta, la covardia s'apoderà de la direcció i només el principal capital d'aquet partit; vosaltres, la militància, va aconseguir preservar l'organització del desgavell més absolut. Però molt de mal estava fet i les sensacions que vam transmetre al nostre electorat van ser d'ingenuïtat, covardia i la sensació que el delit del poder pel poder ens impedia la coherència. Allà vam esquinçar l'atribut més definitiu pel qual la gent vota un partit polític; LA CREDIBILITAT. La credibilitat, que és la certitud del ciutadà que el nostre partit posa per davant del poder pel poder la defensa d'unes conviccions
I davant de tot això, com pot ser Josep Lluís Carod Rovira que encara no t'hagis adonat de la necessitat del no i hi reneguis públicament? Com pot ser que encara et sublimis més i donis la culpa dels mals resultats electorals a tota la militància d'Esquerra i al "no" de la dignitat? Les teves declaracions indiquen una manca de sentit de la realitat i de respecte a un electorat que avui es sent més enganyat. Són aquestes actituds les que aprofundeixen encara més en el dèficit de credibilitat que patim.
El No ha estat credibilitat, ha estat valentia i és futur i estic convençut que la raó que de seguida ens va donar el temps, amb el caos de l'aeroport del Prat, els immigrants abandonats a Barcelona, i d'altres successos, va aconseguir esmorteir els mals resultats que es preveien per a les eleccions catalanes. A tota la militància d'aquest partit, sincerament, gràcies, per dir No al descrèdit de la política i per obrir les portes a l'esperança i a la independència.
Detectat ja el principal problema del partit de DÈFICIT DE CREDIBILITAT que ens va costar 140.000 vots a les catalanes, ara s'ha evidenciat un altre problema més recent derivat del pacte "exprès" de govern d'Entesa amb el PSC : la PÈRDUA D'AMBICIÓ POLÍTICA SOCIAL I NACIONAL que ens ha costat 80.000 vots més a les eleccions municipals. Una pèrdua clara que s'ha concentrat allà on s'ha votat sobretot les sigles, és a dir, el projecte actual d'Esquerra.
Molta gent percep que el pacte d'Entesa no té ambició política, i pensa que és una concessió al PSC a canvi de poder tornar a la Generalitat. De fet, el programa de govern mai ha estat votat per aquest Consell Nacional. Aquest Consell Nacional només ha votat la decisió de pactar amb PSC i ICV, però mai el programa de govern. I d'aquí plora la criatura, perquè vam fer un mal acord programàtic sense línies vermelles, amb mancances evidents; sense definir un nou model de finançament basat en el Concert , sense exigir el traspàs dels aeroports, sense exigir les competències per autoritzar referèndums o una nova llei de política lingüística, sense exigir la supressió dels peatges.
Hem fet un pacte clarament pitjor que el del Tinell de 2003 que forçava un canvi de marc polític. Clarament pitjor, paradoxalment, en un context on s'ha incrementat la nostra força relativa respecte el PSC, teníem 23 diputats sobre 42 del PSC el 2003, ara en tenim 21 sobre 37. Més força, menys ambició. Aquest és el procés gradualista cap a la sobirania del què la direcció ens vol convèncer? Sembla més aviat un sobiranisme de marxa enrere com el caminar dels crancs.
Amb tot, aquests dies, s'ha de reconèixer que el partit s'ha mogut voluntariosament amb algunes propostes més exigents. Però ja ahir mateix el socialista Miquel Iceta, abocava aigua al vi i deixava ben clar que "ERC va rubricar amb socialistes i IC un pacte de govern que no inclou propostes com les que ara estudien els republicans".
La nostra pròpia necessitat de moure'ns i les paraules del mateix Iceta reconeixen que vam subscriure un mal acord. Però, com diu Iceta, també hem de reconèixer que mantenir quatre anys de tensió política al marge del text d'un acord és inviable i frustrant. Per això s'haurà de millorar l'acord d'Entesa. Si volem acabar la legislatura amb uns rèdits acceptables per encarar amb garanties les eleccions espanyoles de l'any vinent i les catalanes al 2010 hem de renegociar urgentment les bases de l'acord d'Entesa amb el PSC i IC i incorporar-hi ambició política en la línia de les mancances que abans descrivíem.
Fins aquí hem detectat els dos punts febles de l'actual estratègia d'Esquerra: per una banda un PROBLEMA DE CREDIBILITAT quan a la defensa ferma d'un programa sobiranista i de les nostres posicions polítiques, i, per una altra, una MANCA D'AMBICIÓ POLÍTICA que ens fa semblar iguals a la resta de partits i, com a la resta de partits, la gent ens deixa de votar.

I ara, què fer?

Nosaltres som d'esquerres i independentistes. L'any 1996 amb la fi de l'època Colom vam determinar que només amb polítiques nacionals sense polítiques socials no anàvem enlloc. Ara només amb polítiques socials sense ambició nacional tampoc anem enlloc. Com podrem construir la Catalunya social sense Concert econòmic? Si la tesi va ser la independència i l'antítesi la Catalunya social nosaltres, Esquerra independentista, volem ser la síntesi que diem que les polítiques socials són indestriables de les polítiques nacionals. Sense complexos, som esquerra independentista.
Per evitar una nova davallada electoral i rellançar Esquerra cap a vertebrar una majoria social cap a la independència, hem de recuperar, engrescar, il·lusionar i aglutinar dos grans conjunts de persones que avui s'estan quedant orfes.
El primer, és evident, el conjunt del SOBIRANISME DE PROGRÉS, és a dir, la gran majoria del sobiranisme català. Les enquestes ens diuen que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya esdevingui Estat (federat o independent) i que amb l'autonomia no en tenen prou. Doncs bé, com que federar-nos amb Espanya és impossible perquè allí ningú es vol federar amb nosaltres, amb tenacitat i credibilitat podem convèncer a molt d'aquest federalisme honest que no tenim altre opció per aconseguir Estat que l'ingrés a la Unió Europea.
Però per aglutinar aquesta majoria que vol Estat propi no es pot caure en l'error de la retòrica sobiranista ocasional. Esquerra ha de motivar aquesta majoria, il·lusionar-la, engrescar-la, fer que s'aixequi del sofà de casa des d'una estratègia política clara, compromesa i seriosa, que ens allunyi de la imatge de partit que s'ha acomodat al poder.
Sovint parlem d'un sobiranisme gradualista, però no el practiquem quan signem acords el 2006 pitjors que els del 2003. Sovint parlem d'un sobiranisme per etapes. Però en aquest partit ningú ha plantejat cap etapa. Ara si m'ho permeteu m'atreviré a fer-ho.
Per recuperar la imprescindible credibilitat política i la coherència sobiranista, hem de proclamar, amb tota la solemnitat i franquesa, que Esquerra utilitzarà la seva força i condicionarà la formació del futur Govern de Catalunya, a un Procés que permeti tornar la paraula al poble, i que impliqui, finalment, la convocatòria d'un referèndum d'independència.
Només definint amb claredat les etapes cap a la sobirania política i vinculant-les a la política de pactes recuperarem la CREDIBILITAT PERDUDA. Només si la ciutadania torna a la certesa que pactem d'acord amb els nostres ideals serem creïbles.
Quines etapes podem definir i completar? El 2010 ERC ha de condicionar la formació del govern de Catalunya a l'inici d'un procés cap a l'exercici del dret de decidir la nostra constitució en Estat. Això implicarà que en la legislatura 2010-2014 s'ha de redactar i aprovar al Parlament de Catalunya una llei de referèndums, que expliciti la forma per convocar consultes populars. Durant aquests anys, simultàniament, s'han de reforçar els factors de poder per guanyar un referèndum; els grups empresarials, comunicatius i les organitzacions socials i cíviques.
Finalment, les eleccions de 2014 podrien coincidir amb un referèndum sobre el concert econòmic i amb la promesa electoral de convocar un referèndum d'independència si en resulta escollida una majoria sobiranista.
El resultat electoral marcaria la viabilitat de la consulta, però per primera vegada Catalunya tindria a les seves mans la possibilitat de constituir-se en Estat membre de la UE. I tot això sí que és tornar a l'emoció, tornar la il·lusió, i tornar a la credibilitat.
El segon gran conjunt de persones que hem d'aglutinar són centenars de milers PROGRESSISTES que refugien el seu desengany en l'abstenció o que exerceixen el vot de sempre al menys dolent. Són també majoria tota la gent que no vota o acaba votant amb desànim. Progressistes abstencionistes i desencisats volen un partit que promogui el canvi real, i que sigui lluitador, diferent: honestament d'esquerres i republicà.
No podem per més temps semblar iguals a aquells partits que estan abocant a cabassos la gent a l'abstenció. Sobretot ara que governem amb ells. Arrelar la gent a la política i a la nació catalana només es pot fer a través de la demostració de coherència i d'oferir resultats reals en clau de canvi social.
Però avui, la gent ens pregunta; on són les lluites d'Esquerra pel concert econòmic per poder construir la Catalunya del benestar que val la pena estimar? I la necessària nova llei de política lingüística per integrar al milió de nous catalans i impulsar l'ús social del català? I la promesa supressió dels peatges? I el traspàs de la titularitat del Prat per rellançar l'economia i crear llocs de treball? I les competències en immigració o per autoritzar referèndums?. Sense recursos i poder polític no es pot construir la famosa Catalunya social que ha de fer créixer Esquerra, al contrari, contribuïm a fomentar l'abstencionisme social i la sensació que tots els partits són iguals. No podem oblidar més de deu anys de treball i compromís amb unes reivindicacions polítiques quan entrem a governar. Per tot això és imprescindible que la propera direcció d'Esquerra renegociï l'acord de Govern d'Entesa per incorporar-hi aquests objectius de país necessaris per avançar.
Hem de tornar a defensar els valors inequívocament republicans; el treball, l'esforç, la coherència, el prestigi del treball de la militància, l'austeritat i la dignitat. La gent que portem molts anys militant en aquesta organització, jo mateix des dels 16 anys, ho tenim molt clar.
Sovint se'ns diu que Esquerra no té cap altra opció que estar al govern perquè "som un partit de govern i se'ns vota per governar". Nosaltres diem que això no és exacte. Esquerra som un partit amb vocació de govern i se'ns vota per aconseguir uns objectius polítics. Estar al govern és important. Des del govern es pot transformar la realitat. Però mai hem d'oblidar que estar al govern és un instrument al servei d'uns objectius, no un objectiu per si mateix. El nostre objectiu és la independència i la justícia social. I si no es pacta bé un govern, podem fer oblidar al país que aquests són els nostres veritables objectius, i llavors el país no ens reconeix i perdem suport electoral.
Finalment i per acabar; amb aquesta intervenció he volgut explicar el perquè d'un manifest que considerem necessari, el perquè d'unes davallades electorals en un context català i mundial on podríem créixer enormement i, finalment, he volgut proposar algunes solucions, algunes idees força per redreçar el rumb del partit. Amb tot, tingueu molt present, companyes i companys, que la nostra aportació és sincera, constructiva i meditada. Nosaltres treballarem per convèncer el conjunt del partit de les propostes de canvi de rumb que he defensat, però tenim molt present que és al conjunt del partit a qui li toca decidir i que allò que decideixi serà el correcte. Encara som a temps de tornar a ser el partit de la dignitat i la coherència.
Visca Esquerra i Visca Catalunya lliure!

Uriel Bertran.
Militant d’ERC-Badalona.

Encegament

Ens ha semblat interessant l'article que escriu avui l'Hèctor Lòpez Bonfill perquè analitza molt bé la impertinencia de les darreres declaracions del president d'ERC.

"No sembla que sigui una bona manera de guanyar-se el favor de les bases d’ERC criticant amb acidesa allò que les bases van recolzar per àmplia majoria.

Les declaracions del Vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, afirmant que demanar el “no” al referèndum de l’Estatut fou un error i confessant que ell apostava pel “sí” provoquen una enorme consternació no sols en el món d’ERC i dels seus simpatitzants sinó també en el conjunt de l’independentisme. En un moment en què l’Estatut ha caigut en el descrèdit, en el que un dels seus màxims paladins, el President Maragall va arribar a admetre que l’esforç d’aprovar una reforma de la norma institucional bàsica no havia valgut la pena, en què el mínim guany en autogovern que es podia obtenir es troba amenaçat per la desídia estatal en el desplegament i per set recursos d’inconstitucionalitat, en una tessitura així, que el suposat líder de l’independentisme digui el que va dir provoca esfereïment perquè sembla que l’obsessió per la gestió i per l’estabilitat ja hagi desterrat de l’horitzó una estratègia clara d’alliberament nacional. Si tant convençut estava Carod-Rovira de votar que “sí” a l’Estatut val a dir que, en el moment que les bases revoquen el seu projecte polític, el que hauria d’haver fet és dimitir de la Presidència d’ERC. No es pot continuar al capdavant d’un projecte independentista quan s’està a favor de l’autonomisme de curta volada sorgit del pacte Mas-Zapatero. Altrament es fomenta la deplorable imatge d’estar més pendent del càrrec i dels privilegis personals que de l’ideal d’emancipació nacional que ja no es defensa. Precisament el més important de l’afer de l’Estatut va ser que ERC va aconseguir salvar el seu patrimoni ideològic amb el “no” però ara sembla que Carod fins i tot està disposat a dilapidar aquest actiu per continuar a la direcció d’ERC i a la Vicepresidència del Govern.L’altra cosa que cal posar de manifest és que les declaracions irresponsables del Vicepresident cauen com una galleda d’aigua freda sobre tots aquells amplis sectors de la societat civil (Platoforma pel Dret a Decidir, Economistes pel No, Intersindical...) que es van mobilitzar amb entusiasme en defensa de la decisió del Parlament de Catalunya del 30 de setembre. És que no va veure que el 18 de febrer de 2006 es van aplegar centenars de milers de persones contra un pacte que ara Carod diu que, en el seu fur intern, defensava? Com pot aspirar a liderar una nació algú que menysté fins a aquest extrems la il·lusió de tanta gent. Perquè aquest em sembla que és el problema clau de Carod: que mai no ha tingut confiança ni en la militància d’ERC ni, el que és pitjor, en el poble de Catalunya. Probablement el seu és el d’un quadre mental que pensa que mai no tindrem l’ambició per saltar la paret i que en una societat atemorida i acomplexada n’hi prou amb una pàtina de discurs exaltat per continuar amb una gestió apocada que, sobretot, desenvolupin ell i el seu cercle per tal d’ostentar com més temps millor tots els privilegis institucionals. Certament, que sapiguem, actituds com aquestes no han portat mai a un poble a la plena llibertat, ni la gestió, ni el suborn, ni el qui passa dies anys empeny. Això ho podia fer en Pujol o el PSC, però les bases d’ERC saben que en el seu partit és inadmissible."

Hi ha futur per estona

Reproduïm integrament l'article del sociòleg i periodista Salvador Cardús aparegut a L'avui

"M'ha agradat trobar a l'AVUI l'article de Raimon Obiols que, lluny dels tremendismes que aquests dies s'escriuen una mica per tot arreu, augura llarga vida al catalanisme. Per fer servir les seves paraules, "tenim festa per estona". Hi estic d'acord. El catalanisme sempre ha tingut tants enterradors com llarga vida per endavant. Aquesta dialèctica extrema, gairebé constitutiva de la seva història, l'ha fet hipocondríac. Però, de què ens hauríem d'estranyar? És lògic que sigui així: el catalanisme és l'expressió d'una voluntat política mai no satisfeta, generadora de grans projectes i, alhora, engolidora de grans frustracions.
DEIA QUE DARRERAMENT SOVINTEGEN LES ANÀLISIS que pràcticament donen per mort el catalanisme. Els enterradors surten de tots els racons. Uns en són, senzillament, perquè el volen matar i confonen desig amb realitat. Es tracta d'una voluntat assassina, si cal, soterrant-lo mig viu, molt més torturada que la del propi catalanisme per sobreviure. Ha de ser terrible tenir la impressió que ets a punt de rematar l'anomalia cultural i política que representem els catalans per a les aspiracions unitaristes de l'espanyolisme, saber que tens totes les armes a favor, que la desproporció de forces és brutal, i comprovar ara i adés que el catalanisme sobreviu tots els embats que se li llancen.
A L'ALTRA BANDA, PERÒ, HI HA ELS ENTERRADORS benintencionats que viuen amb gran desesperació la impotència del catalanisme per aconseguir allò que és la normalitat política d'altres països amb Estat propi. En aquest cas, és la realitat massivament adversa la que posa en perill un desig cada vegada més neulit. I, tanmateix, ja he teoritzat en d'altres ocasions sobre el fet que aquesta precarietat, l'aprendre a nedar contracorrent, l'amenaça sobre el futur de la cultura i la llengua, en general, les hem convertit de manera paradoxal en la nostra força. Que això ens ha fet una mica rars i ha generat anomalies? És cert. En tot allò que els catalans som més que ningú, hi podem veure la desproporció per la manca d'allò que en els "normals" garanteix l'equilibri i la moderació.
ARA BÉ, L'ANUNCI APOCALÍPTIC DE LA FI DELS TEMPS no sé si, objectivament, aconsegueix desvetllar ningú de la letargia en la qual sembla que viuen alguns catalans respecte de la incertesa del futur. L'anunci de calamitats no sabem si aconsegueix adeptes o els foragita. Personalment, desaconsellaria fer drames si són artificiosos, però allò que es viu dramàticament, més val que s'expressi tal com se sent i, en tot cas, mirem si és possible que es visqui d'una manera més esperançada.
ÉS EN AQUEST OBJECTIU DE DONAR ARGUMENTS a perspectives menys dramàtiques que voldria assenyalar dues idees. En primer lloc, cal dir que els qui anuncien la desaparició del catalanisme parlen més de la crisi de la seva expressió partidista que no pas de la seva vitalitat social. Que els partits catalanistes -nacionalistes o independentistes-, i fins i tot el catalanisme marginal de certs partits com aquell al qual pertany el mateix Obiols, estan en crisi és d'una evidència indiscutible. Però quan el dit assenyala la crisi, no pot ser que ens quedem mirant la punta del dit. Per exemple, és de mal gust que el debat intern a ERC sigui atribuït a una mena de força tel·lúrica que fatalment el portaria a l'autodestrucció. El debat a ERC, per bé que queda personalitzat, discuteix l'estratègia de l'independentisme que, tot i ocupar un espai que ningú no hauria imaginat tot just fa deu anys -quantes vegades l'han enterrat, també, ERC!-, és cert que viu els més grans desafiaments perquè té els més gran dels objectius. El mateix es podria dir de CiU. Els debats en el si de la federació no es redueixen a ambicions personals sinó que apunten als dubtes que el nacionalisme moderat sempre ha arrossegat entre la confortabilitat eficaç del regionalisme i el risc incert del sobiranisme. Però que els partits referents del catalanisme polític passin una mala temporada no diu res de la voluntat política dels catalans.
EN SEGON LLOC, CREC QUE UNA PART DEL DRAMATISME del catalanisme actual té a veure amb el fet d'haver canviat el lloc on posem el termòmetre a l'hora de mesurar-nos la temperatura. Fins fa una dècada, el catalanisme s'havia recolzat en la cultura dita d'elit. En aquest terreny, ser pocs no era cap anomalia, i en canvi la producció era prou bona per mantenir la moral alta. Però quan hem posat la mirada en la cultura popular i de massa, no només hem constatat que érem pocs, sinó que sovint érem dolents. En un cert sentit, l'anàlisi de Patrícia Gabancho a El preu de ser catalans va per aquesta línia. Per dir-ho amb una caricatura, quan ens havien de salvar els mots (del poeta), estàvem d'enhorabona; si ara ens han de salvar la televisió i la música comercial, ens sentim perduts. Ara bé, un canvi de perspectiva en l'anàlisi no indica pas un retrocés respecte de la situació anterior.
EN DEFINITIVA: HI HA RAONS PER PREOCUPAR-SE pel futur del catalanisme? I tant! Sobretot perquè el catalanisme és viu, perquè cada dia es posa desafiaments més grans, i sobretot perquè no es resigna a la mediocritat a la qual se'l sol convidar a canvi d'una vida plàcida. I és que viurem, precisament, mentre no ens conformem a sobreviure, que és la nostra més gran feblesa: l'anar tirant."

L'esquerra de la llibertat

Reproduïm un text del Jaume Renyer que ens ha semblat interessant:

Dijous 19 d'abril Heribert Barrera presenta a l'Ateneu Barcelonès l'assaig polític "L'esquerra de la llibertat" en el qual pretenc fer una repassada, crítica i constructiva, a l'evolució recent del republicanisme català contemporani.
Utilitzo l'expressió "esquerra de la llibertat" per singularitzar el moviment polític que s'oposa i mira de remoure les condicions de dominació política en que viu el nostre poble des de fa tres-cents anys, per diferenciar-lo d'aquelles altres forces que, autoconsiderant-se d'esquerres, en fan abstracció i per tant contribueixen a perpetuar la dependència política i econòmica de la comunitat nacional catalana. El republicanisme és el corrent ideològic que, al meu parer, està en millors condicions que el liberalisme i el socialisme per articular un projecte polític que contempli, degudament articulades, les llibertats personals, socials i nacionals del poble català.
Tot i tenir una llarga trajectòria en l'època moderna dels Països Catalans i una renovada actualitat política, el republicanisme necessita actualitzar el seu ideari i sistema de valors socials i culturals si vol aspirar a ser políticament hegemònic. Especialment en una etapa en que la cohesió social s'ha de bastir sobre les bases d'una renovada catalanitat si volem sobreviure com a poble amb una identitat nacional diferenciada i no ser assimilats dins de l'ordre estatal espanyol.
El republicanisme, a través del principal partit que el representa avui per avui, l'Esquerra Republicana, té també uns reptes transcendentals de caire estratègic: com articular, i amb quins objectius, una majoria social i política per la sobirania. Els estatuts reformats a totes les comunitats autònomes que integren els Països Catalans no permeten ni cobrir les necessitats socials i econòmiques ni el reconeixement nacional que el país necessita. El dret d'autodeterminació, entès com a procés de construcció nacional, això és de creació d'espais culturals, sindicals i institucionals no subordinats a l'ordre estatal espanyol, és l'únic camí possible.Contribuir a situar en el centre del debat social la necessitat de decidir com a poble el nostre futur és un dels objectius del llibre.

No és això, company, no és això.

No fa gaires dies, el president D’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, feia unes declaracions que no poden deixar de preocupar-nos perquè, al nostre entendre, són la mostra de la falta profunda de reflexió que en els darrers temps tenen alguns dels integrants de la direcció del partit.

Tothom recordem que la posició majoritàriament expressada per la militància, en les diferents assemblees territorials arreu del país on van tenir veu i vot les diverses seccions locals, va ser la de oposar-nos a l’Estatut que Mas i Zapatero van pactar i que, amb el temps, s’ha demostrat clarament que era un mal estatut per als interessos del país.

Per tant, és obvi que quelcom que no defensa els interessos del nostre país no pot ser mai acceptat per ERC. Si més no, aquesta era la premissa bàsica en la qual el nostre partit s’hi havia situat sempre per tal de deixar clar als nostres votants el que pensàvem fer.

Mentre vam utilitzar aquesta fórmula clara, i bàsica, de comportament ideològico-tàctic, la ciutadania ha anat creient cada cop més en el projecte d’ERC. El resultats electorals del passat així ho corroboren.

Per contra, en el moment que hem jugat a l’ambigüitat, a dir una cosa i a fer una altra, a modular el nostre discurs per tal de no provocar grinyolaments que poguessin molestar ves a saber a qui, en el moment evident en que ERC ha capgirat aquell discurs, que van definir tan bé amb aquella frase de “clars com l’aigua”, cap al discurs de l’aigua tèrbola, la ciutadania ens ha retirat la confiança.

ERC ha de tornar a recuperar el discurs de la claredat perquè és l’absència d’aquest el que els nostres votants troben a faltar i el que ha motivat la retirada de la seva confiança.

Acusar-nos, ara, als responsables dels diversos sectors crítics emergents a ERC dels mals d’ERC és una fugida indigna d’un dirigent d’un partit, entre moltes coses que es podrien argumentar per una de molt bàsica: perquè és un intent de criminalització i de culpabilització de la decisió majoritàriament defensada per les bases del partit, la qual cosa en un partit assembleari és, si més no, una forma curiosa d’entendre l’assemblearisme.

No podem aixoplugar-nos ja més en les falsedats que representen afirmacions del tipus “Ningú va entendre que ERC votés el mateix que el PP” perquè porten implícit un menysteniment de la capacitat intel·lectual del nostre electorat com si aquest fos incapaç de diferenciar entre dos “nos” tan rotundament antagònics.

Hem d’aixorejar la nostra capacitat autocrítica. Per això no ens ha de fer cap por de reconèixer, com molt bé diu el company Carod que “d’aquell moment venen tots els problemes”.

I seguint amb aquesta premissa, tan ben explicitada pel nostre President, hem de reconèixer, si volem ser honestos amb nosaltres mateixos, que els problemes no són que ERC decidís votar “no”, sinó que durant molt de temps se’ns va dir a tort i a dret que si l’Estatut no responia a la resolució dels problemes de Catalunya, ERC no li podria donar els seu vist i plau.

I tot just quan Zapatero i Mas, deixant-nos descolocats, pacten un estatut encara més de mínims del que ho era en el moment en que defensavem aquest procedir contrari, ens traiem, confonent a l’electorat i a les bases, un discrus contrari al que havíem defensat fins llavors, fins i tot en assembles explicatives territorials, i ens van inventar aquella sagacitat del “sí” crític, que ni els seus propis inventors eren capaços d’argumentar seriosament, segons és fàcil d'evidenciar ja que no es va convencer en les diverses assemblees regionals i la militància, gairebé massivament, vam votar una opció diferent de la recomanada per l'Executiva del partit.

És, doncs, aquesta política erràtica la que genera el problema i qui genera la confusió, el desencís, i el desencontre amb la ciutadania.

Els militants i les militants d’ERC hem crescut, pensem i tenim opinió pròpia, no creiem en mesianismes. I aquesta opinió pròpia cal expressar-la perquè tots i totes –inclús el company Carod, ningú no ho dubta- hem sacrificat massa coses personals per fer avançar el projecte col.lectiu de transformació social que representa ERC.

Som d’ERC, i ser d’ERC vol dir, sempre ho ha volgut dir, no combregar a priori amb rodes de molí i, sincerament, les últimes declaracions del company Carod, malauradament ho semblen, de rodes de molí.

Ara resulta que som els altres els que ens equivoquem i només ell té la raó, però fixeu-vos que escrivia i signava, el 30 d’agost del 2006, no fa tant de temps:

“L'Estatut ja fa curt "

Des d’ Esquerra Independentista de les Terres de l’Ebre també pensem, com diu el company Carod, que cal no “tenir una mirada curta sobre la realitat”, és per això que ens preguntem, amb quina mirada ens hem de quedar: en la que defensa aquest escrit del company Carod? o en les desafortunades paraules que ha pronunciat darrerament?

ESQUERRA INDEPENDENTISTA ARRAN DE LA NEGATIVA DE LA DIRECCIÓ D'ERC A RENEGOCIAR A L'ALÇA EL PACTE D'ENTESA I A CONVOCAR UN CONGRÈS EXTRAORDINÀRI

General - Publicat per gestor @ 17:25

En la mesura que l'Executiva Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya s'ha pronunciat en contra de convocar un Congrés Nacional extraordinari pràcticament per unanimitat (inclosos tots els representants de les Federacions Regionals en aquest òrgan), sobre aquest punt, és clar el sentir majoritari de la direcció del partit i el del Consell Nacional (que és un òrgan composat per la direcció del partit i per representants de les Federacions comarcals i regionals).

Evidenciat això, Esquerra independentista, no té previst portar a terme cap nova iniciativa per continuar insistint amb la convocatòria d'un Congrés extraordinari. En tot cas, si aquest tema es discuteix en d'altres òrgans del partit, Esquerra independentista hi expressarà la seva opinió.

El fet que no s'hagi convocat el Congrés Nacional per a la tardor vinent, indica que es farà durant l'any 2008 de forma ordinària. Serà, per tant, només d'aquí a uns mesos, quan tindrem l'oportunitat de sotmetre a debat i a votació les nostres propostes de canvi de rumb a Esquerra Republicana de Catalunya que s'exposen en el manifest. També ho farem en la Conferència Nacional que s'ha convocat per aquesta tardor.

Esquerra independentista seguirà amb atenció les propostes estratègiques que aquesta setmana presentin els Srs. Puigcercós, Carretero i Carod-Rovira. Per conèixer-les de primera mà, representants d'Esquerra independentista assistiran a totes les conferències convocades i a les que es puguin convocar en el futur.

Sobre la resta de punts del manifest

Esquerra independentista seguirà defensant la resta de punts del manifest amb convicció, tenacitat i amb la voluntat que siguin assumits pel conjunt del partit. La nostra, és una proposta estratègica de futur per vertebrar una Esquerra que torni a connectar amb tot el seu electorat, i serà discutida, i volem que sigui majoritària, en el proper Congrés Nacional i la propera Conferència Nacional. Per tant:

La construcció d'un Estat català del benestar com a objectiu primordial d'Esquerra (punt 1)

La renegociació a l'alça de l'Acord d'Entesa (punt 2)

La necessitat de vincular la política de pactes d'Esquerra a l'inici d'un Procés cap a l'exercici del dret de decidir i la independència (punt 3)

I la recuperació dels valors netament republicans del partit (punt 4),

segueixen sent les propostes de fons que van motivar la creació del moviment Esquerra independentista. La nostra voluntat i determinació perquè puguin ser asumides pel conjunt del partit, es veurà reflectida en els propers mesos a través de les desenes de trobades informatives i de debat, amb militants i simpatitzants, de totes les comarques del país, que Esquerra independentista està organitzant.

Atentament,

Esquerra independentista
26 de juny de 2007, Països Catalans