Reproduïm l'article publicat per Miquel de Palol al diari AvuiHan passat uns anys en què parlar d'independència semblava propi de l'antigor tronada del qui no toca de peus a terra, sobretot en els cercles intel·lectuals, de dretes i potser encara més d'esquerres, on l'internacionalisme proletari condemnava qualsevol identitarisme a la condició escorial de la petita burgesia. Per inconcebible, per utòpic, per impossible que semblava un èxit real -en això les coses no han canviat gaire-, l'independentisme (quan aquest cronista era un escolar se'n deia separatisme) semblava feu de llunàtics i d'eixelabrats, i qui fora d'alguns cercles marginals pretenia plantejar seriosament la qüestió era objecte de somriures de commiseració, si no de burla i de menyspreu, i reduït a la insolvència.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada