dimarts, 3 de juliol del 2007

No és això, company, no és això.




No fa gaires dies, el president D’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, feia unes declaracions que no poden deixar de preocupar-nos perquè, al nostre entendre, són la mostra de la falta profunda de reflexió que en els darrers temps tenen alguns dels integrants de la direcció del partit.

Tothom recordem que la posició majoritàriament expressada per la militància, en les diferents assemblees territorials arreu del país on van tenir veu i vot les diverses seccions locals, va ser la de oposar-nos a l’Estatut que Mas i Zapatero van pactar i que, amb el temps, s’ha demostrat clarament que era un mal estatut per als interessos del país.

Per tant, és obvi que quelcom que no defensa els interessos del nostre país no pot ser mai acceptat per ERC. Si més no, aquesta era la premissa bàsica en la qual el nostre partit s’hi havia situat sempre per tal de deixar clar als nostres votants el que pensàvem fer.

Mentre vam utilitzar aquesta fórmula clara, i bàsica, de comportament ideològico-tàctic, la ciutadania ha anat creient cada cop més en el projecte d’ERC. El resultats electorals del passat així ho corroboren.
Per contra, en el moment que hem jugat a l’ambigüitat, a dir una cosa i a fer una altra, a modular el nostre discurs per tal de no provocar grinyolaments que poguessin molestar ves a saber a qui, en el moment evident en que ERC ha capgirat aquell discurs, que van definir tan bé amb aquella frase de “clars com l’aigua”, cap al discurs de l’aigua tèrbola, la ciutadania ens ha retirat la confiança.

ERC ha de tornar a recuperar el discurs de la claredat perquè és l’absència d’aquest el que els nostres votants troben a faltar i el que ha motivat la retirada de la seva confiança.

Acusar-nos, ara, als responsables dels diversos sectors crítics emergents a ERC dels mals d’ERC és una fugida indigna d’un dirigent d’un partit, entre moltes coses que es podrien argumentar per una de molt bàsica: perquè és un intent de criminalització i de culpabilització de la decisió majoritàriament defensada per les bases del partit, la qual cosa en un partit assembleari és, si més no, una forma curiosa d’entendre l’assemblearisme.

No podem aixoplugar-nos ja més en les falsedats que representen afirmacions del tipus “Ningú va entendre que ERC votés el mateix que el PP” perquè porten implícit un menysteniment de la capacitat intel·lectual del nostre electorat com si aquest fos incapaç de diferenciar entre dos “nos” tan rotundament antagònics.

Hem d’aixorejar la nostra capacitat autocrítica. Per això no ens ha de fer cap por de reconèixer, com molt bé diu el company Carod que “d’aquell moment venen tots els problemes”.
I seguint amb aquesta premissa, tan ben explicitada pel nostre President, hem de reconèixer, si volem ser honestos amb nosaltres mateixos, que els problemes no són que ERC decidís votar “no”, sinó que durant molt de temps se’ns va dir a tort i a dret que si l’Estatut no responia a la resolució dels problemes de Catalunya, ERC no li podria donar els seu vist i plau.
I tot just quan Zapatero i Mas, deixant-nos descolocats, pacten un estatut encara més de mínims del que ho era en el moment en que defensavem aquest procedir contrari, ens traiem, confonent a l’electorat i a les bases, un discrus contrari al que havíem defensat fins llavors, fins i tot en assembles explicatives territorials, i ens van inventar aquella sagacitat del “sí” crític, que ni els seus propis inventors eren capaços d’argumentar seriosament, segons és fàcil d'evidenciar ja que no es va convencer en les diverses assemblees regionals i la militància, gairebé massivament, vam votar una opció diferent de la recomanada per l'Executiva del partit.
És, doncs, aquesta política erràtica la que genera el problema i qui genera la confusió, el desencís, i el desencontre amb la ciutadania.

Els militants i les militants d’ERC hem crescut, pensem i tenim opinió pròpia, no creiem en mesianismes. I aquesta opinió pròpia cal expressar-la perquè tots i totes –inclús el company Carod, ningú no ho dubta- hem sacrificat massa coses personals per fer avançar el projecte col.lectiu de transformació social que representa ERC.

Som d’ERC, i ser d’ERC vol dir, sempre ho ha volgut dir, no combregar a priori amb rodes de molí i, sincerament, les últimes declaracions del company Carod, malauradament ho semblen, de rodes de molí.

Ara resulta que som els altres els que ens equivoquem i només ell té la raó, però fixeu-vos que escrivia i signava, el 30 d’agost del 2006, no fa tant de temps:

L'Estatut ja fa curt "

Des d’ Esquerra Independentista de les Terres de l’Ebre també pensem, com diu el company Carod, que cal no “tenir una mirada curta sobre la realitat”, és per això que ens preguntem, amb quina mirada ens hem de quedar: en la que defensa aquest escrit del company Carod? o en les desafortunades paraules que ha pronunciat darrerament?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla molt clar que el gran avenç que ha tingut ERC aquests unltims anys ha estat gràcies a la combinació d'un discurs moderat i integrador de Carod amb una ofensiva ultra española plena d'irracionalitat. . . No crec que posar uns destralers a la direcció d'ERC ajudi gaire a que tingui més suport opular. . .

esquerra independentista de l'ebre ha dit...

Si això que dius fos cert, com s'expliquen els darrers ressultats electorals si Carod no ha deixat de fer aquest discurs moderat i l'ofensiva ultraespanyola no ha cesat?
Respecte a les formes destraleres hi ha molt a dir. Confondre el ser destraler amb defensar un discurs alternatiu al discurs oficial d'ERC són ganes d'embolicar la troca. Per no parlar de que el més perillós destraler és el destraler de guant blanc, no se si ens entenem?

Anònim ha dit...

Home,
Diria que el creixement en nº de llistes presentades, regidors obtinguts, consellers comarcals, majories absolutes i relatives... Donen sentit a aquesta línia moderada.

Cert que hi ha casos com Barcelona, entre d'altres, on la política erràtica d'ERC l'ha fet recular, però no pot generalitzar-se

Cert també que s'ha de fer un major incís en la qüestió nacional i posar-la de nou com un punt a l'agenda política. Però un punt a l'agenda, no pas EL punt, perquè a part d'independentistes també som d'esquerres

S'ha de saber conjugar els valors de l'independentisme, d'esquerres i del republicanisme a parts iguales, cosa que ara no passa i tampoc passaria donant prioritat als valors independentistes, però l'equilibri no és fàcil...

esquerra independentista de l'ebre ha dit...

Aquesta argumentació que fas té una errada a la base: presentar més llistes i tenir més regidors si el número de vots decreix no és un èxit. A més llistes hauríem de treure més vots , per tant tenim un problema . Que el vulguesseu veure i buscar soloucions,o no és una altra cosa.
Estic totalmet d'acord amb tu que s'ha de saber conjugar els valors de l'independentisme, de l'esquerra i del republicanisme, però si ho hem fet en el passat , per què no podem fer-ho ara?