Hi ha futur per estona

Reproduïm integrament l'article del sociòleg i periodista Salvador Cardús aparegut a L'avui

"M'ha agradat trobar a l'AVUI l'article de Raimon Obiols que, lluny dels tremendismes que aquests dies s'escriuen una mica per tot arreu, augura llarga vida al catalanisme. Per fer servir les seves paraules, "tenim festa per estona". Hi estic d'acord. El catalanisme sempre ha tingut tants enterradors com llarga vida per endavant. Aquesta dialèctica extrema, gairebé constitutiva de la seva història, l'ha fet hipocondríac. Però, de què ens hauríem d'estranyar? És lògic que sigui així: el catalanisme és l'expressió d'una voluntat política mai no satisfeta, generadora de grans projectes i, alhora, engolidora de grans frustracions.
DEIA QUE DARRERAMENT SOVINTEGEN LES ANÀLISIS que pràcticament donen per mort el catalanisme. Els enterradors surten de tots els racons. Uns en són, senzillament, perquè el volen matar i confonen desig amb realitat. Es tracta d'una voluntat assassina, si cal, soterrant-lo mig viu, molt més torturada que la del propi catalanisme per sobreviure. Ha de ser terrible tenir la impressió que ets a punt de rematar l'anomalia cultural i política que representem els catalans per a les aspiracions unitaristes de l'espanyolisme, saber que tens totes les armes a favor, que la desproporció de forces és brutal, i comprovar ara i adés que el catalanisme sobreviu tots els embats que se li llancen.
A L'ALTRA BANDA, PERÒ, HI HA ELS ENTERRADORS benintencionats que viuen amb gran desesperació la impotència del catalanisme per aconseguir allò que és la normalitat política d'altres països amb Estat propi. En aquest cas, és la realitat massivament adversa la que posa en perill un desig cada vegada més neulit. I, tanmateix, ja he teoritzat en d'altres ocasions sobre el fet que aquesta precarietat, l'aprendre a nedar contracorrent, l'amenaça sobre el futur de la cultura i la llengua, en general, les hem convertit de manera paradoxal en la nostra força. Que això ens ha fet una mica rars i ha generat anomalies? És cert. En tot allò que els catalans som més que ningú, hi podem veure la desproporció per la manca d'allò que en els "normals" garanteix l'equilibri i la moderació.
ARA BÉ, L'ANUNCI APOCALÍPTIC DE LA FI DELS TEMPS no sé si, objectivament, aconsegueix desvetllar ningú de la letargia en la qual sembla que viuen alguns catalans respecte de la incertesa del futur. L'anunci de calamitats no sabem si aconsegueix adeptes o els foragita. Personalment, desaconsellaria fer drames si són artificiosos, però allò que es viu dramàticament, més val que s'expressi tal com se sent i, en tot cas, mirem si és possible que es visqui d'una manera més esperançada.
ÉS EN AQUEST OBJECTIU DE DONAR ARGUMENTS a perspectives menys dramàtiques que voldria assenyalar dues idees. En primer lloc, cal dir que els qui anuncien la desaparició del catalanisme parlen més de la crisi de la seva expressió partidista que no pas de la seva vitalitat social. Que els partits catalanistes -nacionalistes o independentistes-, i fins i tot el catalanisme marginal de certs partits com aquell al qual pertany el mateix Obiols, estan en crisi és d'una evidència indiscutible. Però quan el dit assenyala la crisi, no pot ser que ens quedem mirant la punta del dit. Per exemple, és de mal gust que el debat intern a ERC sigui atribuït a una mena de força tel·lúrica que fatalment el portaria a l'autodestrucció. El debat a ERC, per bé que queda personalitzat, discuteix l'estratègia de l'independentisme que, tot i ocupar un espai que ningú no hauria imaginat tot just fa deu anys -quantes vegades l'han enterrat, també, ERC!-, és cert que viu els més grans desafiaments perquè té els més gran dels objectius. El mateix es podria dir de CiU. Els debats en el si de la federació no es redueixen a ambicions personals sinó que apunten als dubtes que el nacionalisme moderat sempre ha arrossegat entre la confortabilitat eficaç del regionalisme i el risc incert del sobiranisme. Però que els partits referents del catalanisme polític passin una mala temporada no diu res de la voluntat política dels catalans.
EN SEGON LLOC, CREC QUE UNA PART DEL DRAMATISME del catalanisme actual té a veure amb el fet d'haver canviat el lloc on posem el termòmetre a l'hora de mesurar-nos la temperatura. Fins fa una dècada, el catalanisme s'havia recolzat en la cultura dita d'elit. En aquest terreny, ser pocs no era cap anomalia, i en canvi la producció era prou bona per mantenir la moral alta. Però quan hem posat la mirada en la cultura popular i de massa, no només hem constatat que érem pocs, sinó que sovint érem dolents. En un cert sentit, l'anàlisi de Patrícia Gabancho a El preu de ser catalans va per aquesta línia. Per dir-ho amb una caricatura, quan ens havien de salvar els mots (del poeta), estàvem d'enhorabona; si ara ens han de salvar la televisió i la música comercial, ens sentim perduts. Ara bé, un canvi de perspectiva en l'anàlisi no indica pas un retrocés respecte de la situació anterior.
EN DEFINITIVA: HI HA RAONS PER PREOCUPAR-SE pel futur del catalanisme? I tant! Sobretot perquè el catalanisme és viu, perquè cada dia es posa desafiaments més grans, i sobretot perquè no es resigna a la mediocritat a la qual se'l sol convidar a canvi d'una vida plàcida. I és que viurem, precisament, mentre no ens conformem a sobreviure, que és la nostra més gran feblesa: l'anar tirant."