L'esquerra de la llibertat

Reproduïm un text del Jaume Renyer que ens ha semblat interessant:

Dijous 19 d'abril Heribert Barrera presenta a l'Ateneu Barcelonès l'assaig polític "L'esquerra de la llibertat" en el qual pretenc fer una repassada, crítica i constructiva, a l'evolució recent del republicanisme català contemporani.
Utilitzo l'expressió "esquerra de la llibertat" per singularitzar el moviment polític que s'oposa i mira de remoure les condicions de dominació política en que viu el nostre poble des de fa tres-cents anys, per diferenciar-lo d'aquelles altres forces que, autoconsiderant-se d'esquerres, en fan abstracció i per tant contribueixen a perpetuar la dependència política i econòmica de la comunitat nacional catalana. El republicanisme és el corrent ideològic que, al meu parer, està en millors condicions que el liberalisme i el socialisme per articular un projecte polític que contempli, degudament articulades, les llibertats personals, socials i nacionals del poble català.
Tot i tenir una llarga trajectòria en l'època moderna dels Països Catalans i una renovada actualitat política, el republicanisme necessita actualitzar el seu ideari i sistema de valors socials i culturals si vol aspirar a ser políticament hegemònic. Especialment en una etapa en que la cohesió social s'ha de bastir sobre les bases d'una renovada catalanitat si volem sobreviure com a poble amb una identitat nacional diferenciada i no ser assimilats dins de l'ordre estatal espanyol.
El republicanisme, a través del principal partit que el representa avui per avui, l'Esquerra Republicana, té també uns reptes transcendentals de caire estratègic: com articular, i amb quins objectius, una majoria social i política per la sobirania. Els estatuts reformats a totes les comunitats autònomes que integren els Països Catalans no permeten ni cobrir les necessitats socials i econòmiques ni el reconeixement nacional que el país necessita. El dret d'autodeterminació, entès com a procés de construcció nacional, això és de creació d'espais culturals, sindicals i institucionals no subordinats a l'ordre estatal espanyol, és l'únic camí possible.Contribuir a situar en el centre del debat social la necessitat de decidir com a poble el nostre futur és un dels objectius del llibre.

No és això, company, no és això.

No fa gaires dies, el president D’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, feia unes declaracions que no poden deixar de preocupar-nos perquè, al nostre entendre, són la mostra de la falta profunda de reflexió que en els darrers temps tenen alguns dels integrants de la direcció del partit.

Tothom recordem que la posició majoritàriament expressada per la militància, en les diferents assemblees territorials arreu del país on van tenir veu i vot les diverses seccions locals, va ser la de oposar-nos a l’Estatut que Mas i Zapatero van pactar i que, amb el temps, s’ha demostrat clarament que era un mal estatut per als interessos del país.

Per tant, és obvi que quelcom que no defensa els interessos del nostre país no pot ser mai acceptat per ERC. Si més no, aquesta era la premissa bàsica en la qual el nostre partit s’hi havia situat sempre per tal de deixar clar als nostres votants el que pensàvem fer.

Mentre vam utilitzar aquesta fórmula clara, i bàsica, de comportament ideològico-tàctic, la ciutadania ha anat creient cada cop més en el projecte d’ERC. El resultats electorals del passat així ho corroboren.

Per contra, en el moment que hem jugat a l’ambigüitat, a dir una cosa i a fer una altra, a modular el nostre discurs per tal de no provocar grinyolaments que poguessin molestar ves a saber a qui, en el moment evident en que ERC ha capgirat aquell discurs, que van definir tan bé amb aquella frase de “clars com l’aigua”, cap al discurs de l’aigua tèrbola, la ciutadania ens ha retirat la confiança.

ERC ha de tornar a recuperar el discurs de la claredat perquè és l’absència d’aquest el que els nostres votants troben a faltar i el que ha motivat la retirada de la seva confiança.

Acusar-nos, ara, als responsables dels diversos sectors crítics emergents a ERC dels mals d’ERC és una fugida indigna d’un dirigent d’un partit, entre moltes coses que es podrien argumentar per una de molt bàsica: perquè és un intent de criminalització i de culpabilització de la decisió majoritàriament defensada per les bases del partit, la qual cosa en un partit assembleari és, si més no, una forma curiosa d’entendre l’assemblearisme.

No podem aixoplugar-nos ja més en les falsedats que representen afirmacions del tipus “Ningú va entendre que ERC votés el mateix que el PP” perquè porten implícit un menysteniment de la capacitat intel·lectual del nostre electorat com si aquest fos incapaç de diferenciar entre dos “nos” tan rotundament antagònics.

Hem d’aixorejar la nostra capacitat autocrítica. Per això no ens ha de fer cap por de reconèixer, com molt bé diu el company Carod que “d’aquell moment venen tots els problemes”.

I seguint amb aquesta premissa, tan ben explicitada pel nostre President, hem de reconèixer, si volem ser honestos amb nosaltres mateixos, que els problemes no són que ERC decidís votar “no”, sinó que durant molt de temps se’ns va dir a tort i a dret que si l’Estatut no responia a la resolució dels problemes de Catalunya, ERC no li podria donar els seu vist i plau.

I tot just quan Zapatero i Mas, deixant-nos descolocats, pacten un estatut encara més de mínims del que ho era en el moment en que defensavem aquest procedir contrari, ens traiem, confonent a l’electorat i a les bases, un discrus contrari al que havíem defensat fins llavors, fins i tot en assembles explicatives territorials, i ens van inventar aquella sagacitat del “sí” crític, que ni els seus propis inventors eren capaços d’argumentar seriosament, segons és fàcil d'evidenciar ja que no es va convencer en les diverses assemblees regionals i la militància, gairebé massivament, vam votar una opció diferent de la recomanada per l'Executiva del partit.

És, doncs, aquesta política erràtica la que genera el problema i qui genera la confusió, el desencís, i el desencontre amb la ciutadania.

Els militants i les militants d’ERC hem crescut, pensem i tenim opinió pròpia, no creiem en mesianismes. I aquesta opinió pròpia cal expressar-la perquè tots i totes –inclús el company Carod, ningú no ho dubta- hem sacrificat massa coses personals per fer avançar el projecte col.lectiu de transformació social que representa ERC.

Som d’ERC, i ser d’ERC vol dir, sempre ho ha volgut dir, no combregar a priori amb rodes de molí i, sincerament, les últimes declaracions del company Carod, malauradament ho semblen, de rodes de molí.

Ara resulta que som els altres els que ens equivoquem i només ell té la raó, però fixeu-vos que escrivia i signava, el 30 d’agost del 2006, no fa tant de temps:

“L'Estatut ja fa curt "

Des d’ Esquerra Independentista de les Terres de l’Ebre també pensem, com diu el company Carod, que cal no “tenir una mirada curta sobre la realitat”, és per això que ens preguntem, amb quina mirada ens hem de quedar: en la que defensa aquest escrit del company Carod? o en les desafortunades paraules que ha pronunciat darrerament?

ESQUERRA INDEPENDENTISTA ARRAN DE LA NEGATIVA DE LA DIRECCIÓ D'ERC A RENEGOCIAR A L'ALÇA EL PACTE D'ENTESA I A CONVOCAR UN CONGRÈS EXTRAORDINÀRI

General - Publicat per gestor @ 17:25

En la mesura que l'Executiva Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya s'ha pronunciat en contra de convocar un Congrés Nacional extraordinari pràcticament per unanimitat (inclosos tots els representants de les Federacions Regionals en aquest òrgan), sobre aquest punt, és clar el sentir majoritari de la direcció del partit i el del Consell Nacional (que és un òrgan composat per la direcció del partit i per representants de les Federacions comarcals i regionals).

Evidenciat això, Esquerra independentista, no té previst portar a terme cap nova iniciativa per continuar insistint amb la convocatòria d'un Congrés extraordinari. En tot cas, si aquest tema es discuteix en d'altres òrgans del partit, Esquerra independentista hi expressarà la seva opinió.

El fet que no s'hagi convocat el Congrés Nacional per a la tardor vinent, indica que es farà durant l'any 2008 de forma ordinària. Serà, per tant, només d'aquí a uns mesos, quan tindrem l'oportunitat de sotmetre a debat i a votació les nostres propostes de canvi de rumb a Esquerra Republicana de Catalunya que s'exposen en el manifest. També ho farem en la Conferència Nacional que s'ha convocat per aquesta tardor.

Esquerra independentista seguirà amb atenció les propostes estratègiques que aquesta setmana presentin els Srs. Puigcercós, Carretero i Carod-Rovira. Per conèixer-les de primera mà, representants d'Esquerra independentista assistiran a totes les conferències convocades i a les que es puguin convocar en el futur.

Sobre la resta de punts del manifest

Esquerra independentista seguirà defensant la resta de punts del manifest amb convicció, tenacitat i amb la voluntat que siguin assumits pel conjunt del partit. La nostra, és una proposta estratègica de futur per vertebrar una Esquerra que torni a connectar amb tot el seu electorat, i serà discutida, i volem que sigui majoritària, en el proper Congrés Nacional i la propera Conferència Nacional. Per tant:

La construcció d'un Estat català del benestar com a objectiu primordial d'Esquerra (punt 1)

La renegociació a l'alça de l'Acord d'Entesa (punt 2)

La necessitat de vincular la política de pactes d'Esquerra a l'inici d'un Procés cap a l'exercici del dret de decidir i la independència (punt 3)

I la recuperació dels valors netament republicans del partit (punt 4),

segueixen sent les propostes de fons que van motivar la creació del moviment Esquerra independentista. La nostra voluntat i determinació perquè puguin ser asumides pel conjunt del partit, es veurà reflectida en els propers mesos a través de les desenes de trobades informatives i de debat, amb militants i simpatitzants, de totes les comarques del país, que Esquerra independentista està organitzant.

Atentament,

Esquerra independentista
26 de juny de 2007, Països Catalans