Encegament

Ens ha semblat interessant l'article que escriu avui l'Hèctor Lòpez Bonfill perquè analitza molt bé la impertinencia de les darreres declaracions del president d'ERC.

"No sembla que sigui una bona manera de guanyar-se el favor de les bases d’ERC criticant amb acidesa allò que les bases van recolzar per àmplia majoria.

Les declaracions del Vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, afirmant que demanar el “no” al referèndum de l’Estatut fou un error i confessant que ell apostava pel “sí” provoquen una enorme consternació no sols en el món d’ERC i dels seus simpatitzants sinó també en el conjunt de l’independentisme. En un moment en què l’Estatut ha caigut en el descrèdit, en el que un dels seus màxims paladins, el President Maragall va arribar a admetre que l’esforç d’aprovar una reforma de la norma institucional bàsica no havia valgut la pena, en què el mínim guany en autogovern que es podia obtenir es troba amenaçat per la desídia estatal en el desplegament i per set recursos d’inconstitucionalitat, en una tessitura així, que el suposat líder de l’independentisme digui el que va dir provoca esfereïment perquè sembla que l’obsessió per la gestió i per l’estabilitat ja hagi desterrat de l’horitzó una estratègia clara d’alliberament nacional. Si tant convençut estava Carod-Rovira de votar que “sí” a l’Estatut val a dir que, en el moment que les bases revoquen el seu projecte polític, el que hauria d’haver fet és dimitir de la Presidència d’ERC. No es pot continuar al capdavant d’un projecte independentista quan s’està a favor de l’autonomisme de curta volada sorgit del pacte Mas-Zapatero. Altrament es fomenta la deplorable imatge d’estar més pendent del càrrec i dels privilegis personals que de l’ideal d’emancipació nacional que ja no es defensa. Precisament el més important de l’afer de l’Estatut va ser que ERC va aconseguir salvar el seu patrimoni ideològic amb el “no” però ara sembla que Carod fins i tot està disposat a dilapidar aquest actiu per continuar a la direcció d’ERC i a la Vicepresidència del Govern.L’altra cosa que cal posar de manifest és que les declaracions irresponsables del Vicepresident cauen com una galleda d’aigua freda sobre tots aquells amplis sectors de la societat civil (Platoforma pel Dret a Decidir, Economistes pel No, Intersindical...) que es van mobilitzar amb entusiasme en defensa de la decisió del Parlament de Catalunya del 30 de setembre. És que no va veure que el 18 de febrer de 2006 es van aplegar centenars de milers de persones contra un pacte que ara Carod diu que, en el seu fur intern, defensava? Com pot aspirar a liderar una nació algú que menysté fins a aquest extrems la il·lusió de tanta gent. Perquè aquest em sembla que és el problema clau de Carod: que mai no ha tingut confiança ni en la militància d’ERC ni, el que és pitjor, en el poble de Catalunya. Probablement el seu és el d’un quadre mental que pensa que mai no tindrem l’ambició per saltar la paret i que en una societat atemorida i acomplexada n’hi prou amb una pàtina de discurs exaltat per continuar amb una gestió apocada que, sobretot, desenvolupin ell i el seu cercle per tal d’ostentar com més temps millor tots els privilegis institucionals. Certament, que sapiguem, actituds com aquestes no han portat mai a un poble a la plena llibertat, ni la gestió, ni el suborn, ni el qui passa dies anys empeny. Això ho podia fer en Pujol o el PSC, però les bases d’ERC saben que en el seu partit és inadmissible."

Hi ha futur per estona

Reproduïm integrament l'article del sociòleg i periodista Salvador Cardús aparegut a L'avui

"M'ha agradat trobar a l'AVUI l'article de Raimon Obiols que, lluny dels tremendismes que aquests dies s'escriuen una mica per tot arreu, augura llarga vida al catalanisme. Per fer servir les seves paraules, "tenim festa per estona". Hi estic d'acord. El catalanisme sempre ha tingut tants enterradors com llarga vida per endavant. Aquesta dialèctica extrema, gairebé constitutiva de la seva història, l'ha fet hipocondríac. Però, de què ens hauríem d'estranyar? És lògic que sigui així: el catalanisme és l'expressió d'una voluntat política mai no satisfeta, generadora de grans projectes i, alhora, engolidora de grans frustracions.
DEIA QUE DARRERAMENT SOVINTEGEN LES ANÀLISIS que pràcticament donen per mort el catalanisme. Els enterradors surten de tots els racons. Uns en són, senzillament, perquè el volen matar i confonen desig amb realitat. Es tracta d'una voluntat assassina, si cal, soterrant-lo mig viu, molt més torturada que la del propi catalanisme per sobreviure. Ha de ser terrible tenir la impressió que ets a punt de rematar l'anomalia cultural i política que representem els catalans per a les aspiracions unitaristes de l'espanyolisme, saber que tens totes les armes a favor, que la desproporció de forces és brutal, i comprovar ara i adés que el catalanisme sobreviu tots els embats que se li llancen.
A L'ALTRA BANDA, PERÒ, HI HA ELS ENTERRADORS benintencionats que viuen amb gran desesperació la impotència del catalanisme per aconseguir allò que és la normalitat política d'altres països amb Estat propi. En aquest cas, és la realitat massivament adversa la que posa en perill un desig cada vegada més neulit. I, tanmateix, ja he teoritzat en d'altres ocasions sobre el fet que aquesta precarietat, l'aprendre a nedar contracorrent, l'amenaça sobre el futur de la cultura i la llengua, en general, les hem convertit de manera paradoxal en la nostra força. Que això ens ha fet una mica rars i ha generat anomalies? És cert. En tot allò que els catalans som més que ningú, hi podem veure la desproporció per la manca d'allò que en els "normals" garanteix l'equilibri i la moderació.
ARA BÉ, L'ANUNCI APOCALÍPTIC DE LA FI DELS TEMPS no sé si, objectivament, aconsegueix desvetllar ningú de la letargia en la qual sembla que viuen alguns catalans respecte de la incertesa del futur. L'anunci de calamitats no sabem si aconsegueix adeptes o els foragita. Personalment, desaconsellaria fer drames si són artificiosos, però allò que es viu dramàticament, més val que s'expressi tal com se sent i, en tot cas, mirem si és possible que es visqui d'una manera més esperançada.
ÉS EN AQUEST OBJECTIU DE DONAR ARGUMENTS a perspectives menys dramàtiques que voldria assenyalar dues idees. En primer lloc, cal dir que els qui anuncien la desaparició del catalanisme parlen més de la crisi de la seva expressió partidista que no pas de la seva vitalitat social. Que els partits catalanistes -nacionalistes o independentistes-, i fins i tot el catalanisme marginal de certs partits com aquell al qual pertany el mateix Obiols, estan en crisi és d'una evidència indiscutible. Però quan el dit assenyala la crisi, no pot ser que ens quedem mirant la punta del dit. Per exemple, és de mal gust que el debat intern a ERC sigui atribuït a una mena de força tel·lúrica que fatalment el portaria a l'autodestrucció. El debat a ERC, per bé que queda personalitzat, discuteix l'estratègia de l'independentisme que, tot i ocupar un espai que ningú no hauria imaginat tot just fa deu anys -quantes vegades l'han enterrat, també, ERC!-, és cert que viu els més grans desafiaments perquè té els més gran dels objectius. El mateix es podria dir de CiU. Els debats en el si de la federació no es redueixen a ambicions personals sinó que apunten als dubtes que el nacionalisme moderat sempre ha arrossegat entre la confortabilitat eficaç del regionalisme i el risc incert del sobiranisme. Però que els partits referents del catalanisme polític passin una mala temporada no diu res de la voluntat política dels catalans.
EN SEGON LLOC, CREC QUE UNA PART DEL DRAMATISME del catalanisme actual té a veure amb el fet d'haver canviat el lloc on posem el termòmetre a l'hora de mesurar-nos la temperatura. Fins fa una dècada, el catalanisme s'havia recolzat en la cultura dita d'elit. En aquest terreny, ser pocs no era cap anomalia, i en canvi la producció era prou bona per mantenir la moral alta. Però quan hem posat la mirada en la cultura popular i de massa, no només hem constatat que érem pocs, sinó que sovint érem dolents. En un cert sentit, l'anàlisi de Patrícia Gabancho a El preu de ser catalans va per aquesta línia. Per dir-ho amb una caricatura, quan ens havien de salvar els mots (del poeta), estàvem d'enhorabona; si ara ens han de salvar la televisió i la música comercial, ens sentim perduts. Ara bé, un canvi de perspectiva en l'anàlisi no indica pas un retrocés respecte de la situació anterior.
EN DEFINITIVA: HI HA RAONS PER PREOCUPAR-SE pel futur del catalanisme? I tant! Sobretot perquè el catalanisme és viu, perquè cada dia es posa desafiaments més grans, i sobretot perquè no es resigna a la mediocritat a la qual se'l sol convidar a canvi d'una vida plàcida. I és que viurem, precisament, mentre no ens conformem a sobreviure, que és la nostra més gran feblesa: l'anar tirant."

L'esquerra de la llibertat

Reproduïm un text del Jaume Renyer que ens ha semblat interessant:

Dijous 19 d'abril Heribert Barrera presenta a l'Ateneu Barcelonès l'assaig polític "L'esquerra de la llibertat" en el qual pretenc fer una repassada, crítica i constructiva, a l'evolució recent del republicanisme català contemporani.
Utilitzo l'expressió "esquerra de la llibertat" per singularitzar el moviment polític que s'oposa i mira de remoure les condicions de dominació política en que viu el nostre poble des de fa tres-cents anys, per diferenciar-lo d'aquelles altres forces que, autoconsiderant-se d'esquerres, en fan abstracció i per tant contribueixen a perpetuar la dependència política i econòmica de la comunitat nacional catalana. El republicanisme és el corrent ideològic que, al meu parer, està en millors condicions que el liberalisme i el socialisme per articular un projecte polític que contempli, degudament articulades, les llibertats personals, socials i nacionals del poble català.
Tot i tenir una llarga trajectòria en l'època moderna dels Països Catalans i una renovada actualitat política, el republicanisme necessita actualitzar el seu ideari i sistema de valors socials i culturals si vol aspirar a ser políticament hegemònic. Especialment en una etapa en que la cohesió social s'ha de bastir sobre les bases d'una renovada catalanitat si volem sobreviure com a poble amb una identitat nacional diferenciada i no ser assimilats dins de l'ordre estatal espanyol.
El republicanisme, a través del principal partit que el representa avui per avui, l'Esquerra Republicana, té també uns reptes transcendentals de caire estratègic: com articular, i amb quins objectius, una majoria social i política per la sobirania. Els estatuts reformats a totes les comunitats autònomes que integren els Països Catalans no permeten ni cobrir les necessitats socials i econòmiques ni el reconeixement nacional que el país necessita. El dret d'autodeterminació, entès com a procés de construcció nacional, això és de creació d'espais culturals, sindicals i institucionals no subordinats a l'ordre estatal espanyol, és l'únic camí possible.Contribuir a situar en el centre del debat social la necessitat de decidir com a poble el nostre futur és un dels objectius del llibre.