Reproduïm l'article que l'Uriel Bertran publica al diari Avui: És l'hora de mirar endavant, dir prou i reprendre el camí amb confiança. Perquè del país potes enlaire que ha deixat la incompetència, l'espoli fiscal i la dependència n'està emergint una nova força majoritària i desacomplexada que -ja era hora- està conduint el catalanisme cap al sentit comú de totes les nacions que volen progressar: la independència. En poques setmanes han aparegut plataformes sobiranistes, s'han concretat projectes de renovació per a estratègies caduques, hem descobert el Cercle d'Estudis Sobiranistes per aglutinar els millors cervells i donar corpus teòric i jurídic a l'exercici del dret de decidir i ja es parla de desobediències fiscals i d'un possible referèndum el 2014.
Aquests moviments representen un canvi d'actitud després de molts mesos on no s'ha fet res més que posar l'altra galta i complimentar amb parsimònia l'almanac de desgràcies que colpegen el país: condemnats a anunciar trens en via morta, resignats a aeroports de xancleta i bermudes, recomptant els 19.000 milions d'espoli fiscal que al costat es cruspeixen, i l'última, la prohibició a la selecció catalana de jugar a futbol quan vulgui. Tot observat des de la llum tènue de les espelmes o al ritme eixordador d'un generador de l'exèrcit espanyol. Es constata, encara incipient, la revolució tranquil·la del catalanisme, naturalment abocat a adoptar la via independentista després del fracàs de l'autonomisme i el federalisme. Però també es constata mancat de la imprescindible mobilització ciutadana que obligui partits i agents socials a l'acció, la concreció i la realització d'aquest nou catalanisme majoritari. Tenim les motivacions i les plataformes, tenim els intel·lectuals i els moviments polítics renovadors. I unes enquestes que confirmen la urgència: més d'un 60% dels catalans d'avui creuen insuficient l'autonomia i mes d'un 50% ja volen un Estat propi. Però encara ens manca l'impuls definitiu per provocar el canvi: reconèixer-nos, sortir milers al carrer, agrupar somnis, mirar-nos als ulls i dir-nos: tot és possible, fem-ho possible.
El 1980 un Camp Nou ple de gom a gom va proclamar Som una nació, i el catalanisme va tornar a ser el motor del país. El 2006 centenars de milers de persones van caminar proclamant Som una nació i tenim el dret de decidir i el catalanisme ha enviat a galeres l'autonomisme i els Estatuts retallats a Madrid. Ara podem tornar a mobilitzar-nos i exigir solucions a la decadència d'un país abandonat a la seva sort i proclamar ben fort Som una nació i volem un Estat propi per viure millor.
Sortir al carrer de forma massiva aconseguirà posar fi als complexos i als jocs de mans dels polítics il·lusionistes que volen que ens empassem la situació actual com a inevitable i obrirà de bat a bat les portes a una nova orientació del catalanisme en forma de full de ruta cap a la constitució de l'Estat. Un projecte que ha d'incloure també les mesures urgents que el país necessita avui -sense dos mil catorzes que valguin- per sortir del col·lapse: fi de l'espoli fiscal, traspàs dels aeroports i els trens de Rodalies, competències en immigració, immersió lingüística a secundària, llei catalana de referèndums o una nova llei de política lingüística. Les plataformes ciutadanes i molts intel·lectuals ja fa temps que tiren del carro. I ara per què no ens convoquen units a provocar la sacsejada definitiva de totes les consciències? Per què no ens convoquen unides a una gran mobilització popular per dir prou! a la decadència i fer retronar un endavant! al benestar i a la independència, que és més necessària i possible que mai? Qui es podrà negar després a un referèndum que és senzillament democràcia i que ja s'ha portat a terme a Montenegro amb l'aval de la UE i que properament es realitzarà a Escòcia? Qui podrà tancar la porta a un futur de dignitat, de llibertat i de benestar? Ningú ho pot aturar; per això ara es l'hora d'avançar. Horitzó, llibertat.
